de cop em trobo amb mig espàrrec a la boca. aquell impuls típic del moment just abans d'amanir l'amanida. sal, pebre, vinagre de mòdena, oli d'oliva i orenga. la quietud de la casa tota per mi. enceto un film independent on paul giamatti posa les seves brillants cares per donar sentit a la contrarietat. sempre m'han agradat els actors que encarnen tan i tan bé als perdedors. penso en els mercats típics de segona mà que munten els veïns a les pel·lícules nord-americanes. cases de dues plantes. amb jardins separats diametralment per l'entrada al pàrquing. piles d'objectes usats. batedores, vinils a un dòlar, tallagespes i objectes de suposada decoració 'kitsch'. sempre manoseges aquesta mena de parades en busca d'una joia que no sols trobar. però a vegades passa. i entre les mans ennegrides trobes allò que no aconsegueixes encertar a entendre com algú pot vendre a tan baix preu. creure en aquests regals conjunturals embolcallats de casualitat és divertit. a vegades passa. que mires a dones als ulls i veus una espurna que no veus a les altres. i només la veus tu. llavors tot pren sentit. a vegades passa.
àudio: smokey robinson & the miracles: i heard it through the grapevine
2 comments:
Que gran el Harvey Peckar i que gran aquesta pel·lícula, i si, a vegades passa, i a vegades a mi també m'agradaria saber alguna raó del per qué amb algú si i amb algú no, però potser la incògnita ja forma part d'aquesta espurna. No se.
Bon dissabte gris!
passa, a vegades!
Post a Comment