tornada a la feina d'un dimarts de son rere les orelles. les companyes comenten el to del meu bronzejat, després que aquest vagi assentant-se sobre la pell. com les sensacions de vespres passats sota l'empedrat embolcall de la plaça reial. deixant les preguntes, els perquès i els 'si' en forma de condicional per un altre moment. intentant aparcar aquesta racionalitat marca de la casa que condensa, a vegades, el lleuger fluir de les coses. per tornar a sentir la insoportable lleugeresa del ser de milan kundera. marxant a casa amb un somriure molt poc pronunciat sobre els llavis inflats. content, però, de tornar a sentir el gust tant i tant dolç dels seus petons. com el tacte dels seus fins dits aferrant-se a la meva esquena i tornar trobar a les butxaques les cullerades de tendresa que sempre em regala. sense fer preguntes i sense buscar respostes buides de contingut torno cap a casa. sopesant entre les mans el bonic regal d'haver-te conegut, més enllà de circumstàncies i futurs als que ara no vull atendre. finalment, sempre hi ha un dia després. en el que llegeixo coses precioses d'una sinceritat estomacal. i segueixo sostenint el bonic regal entre les mans. llavors penso en woody allen. en el que deia sobre michel pfeiffer i en portades de llibres de color taronja.
àudio: teenage fanclub: your love is the place where i come from
1 comment:
Espero que les respostes vinguin soles.
Està bé, així, sense passar per la raó.
Només fent allò que ens ve de gust.
Post a Comment