Sunday, October 19, 2008


algunes coses canvien amb el temps. ara ja ningú fa fotos tontes per acabar el carret. o són pocs els que compren un disc per l'estètica de la seva cultura. hi ha coses que no canvien però. com el mal gust de ferro a la boca després d'una discussió. on es diuen coses que no es pensen. però la serenor arriba i hom treu la llibreta mental per apuntar coses mal fetes. com les cartes mal tirades en una partida de pòquer. tampoc canvien les cares dels que sempre estan per reunir-se al voltant d'una taula. per bufar espelmes i repartir petons. cares conegudes. cares noves. i alguna cara retrobada a la que t'agrada veure que llueix somriure amb naturalitat. algú celebra tornades i alguna altra parla de benestar. d'aquell que diuen veure a la nineta dels ulls. jo assenteixo. gaudint de diumenges on rebs regals en forma d'esmorzar baixat a buscar al carrer. amb cafè recent fet i mirades amables. migdies que es presenten gairebé sense avisar. tardes de tipografia negra sobre fons blanc. del verd de camps de futbol catedralicis. mentrestant segueixo consumint dosis exagerades de pop suec. el de la melodia amable i optimisme tímid. adient per dimecres i per diumenges. el de la perfecció de la quotidianitat. plaent com el qui es queda al sofà vigilant el son dels àngels un dia de capdesetmana qualsevol.

àudio: kent: parlor

3 comments:

Pit said...

Quina enveja... sana! No hi ha res com compartir un bon esmorzar amb la millor companyia, tens tota la raó del món...!
Ai, ara que hi penso, no et vaig contestar al Facebook! Estic molt bé, Òscar! Acabo de tornar de París, ha estat xulo posar-hi de nou els peus, feia anys que no hi anava. I m'he adonat que m'encanta, és fascinant passejar pel Sena i la Conciergerie al fons, majestuosa; m'encanten els croissants i el chocolat chaud, l'estil dels francesos -amb pantalons estrets, jaqueta marinera i cabells llargs i estudiadament despentinats-, la cremositat i dolçor de la tarta tatin i de la de llimona; la sonoritat de paraules com bonjour i croque monsieur. Llàstima que els caps de setmana siguin tan curts i que París sigui tan car. I que hi hagi alguns parisencs gilipollas i resabiüts. Però què hi farem.
Au revoir, mon ami. Una abraçada ben forta.

Esther* said...

Muuu! muy bonito el texto guapito, pero vamos, ya me dirás que no tenías una foto en la que salierais más monos los doooos? mira que es complicado que no salgais bien, especialmente a Begoña ;) , pero os he visto en fotos muuucho más guapos*

Un besazo de lunes por la mañana!
Muuuak*
Me encannnnta hacer fotos bobas para terminar carretes :)

B. said...

Ester, estoy totalmente de acuerdo contigo!
Besitos,