la vaporositat d'una sala d'espera empeny hom a l'exercici mental de la recopilació. després d'una hora de lectura d'alguna novel·la mediàticament engreixada, arribes sense parar atenció a les cames creuades, la vista enrere i els dits fent-se petjades entre ells. exercint de jutge delimitant la bondat o la maldat del pas del temps. sentenciant que es millor que et despertin que despertar-se. mimant algunes boniques instantànies amb les mans, mentre intentes explicar, gairebé en va, el perquè de la necessitat de tenir les coses sota cert control. algú pregunta sobre si encara gasto talla XL d'ego i jo apel·lo a la condescendència i a una vague sensació de maduresa. també recordo llàgrimes que no calen més persones més caigudes, més pedres, més segones vegades, més el record de no entendre per enèsima vegada. tanmateix hi ha un però que a vegades s'instal·la encertadament. com hi ha concerts entre parets de pedra i cançons per recordar a quatre mans. hi ha cantants de detroit i escriptors japonesos. tot plegat per deixar les sales d'espera i el seu minimalisme emocional i de caliu. per córrer i no fer tard. agafar el cotxe i tancar els ulls per no veure el vermell imperant al semàfor. és que si hi ha gespa, hi ha partit.
àudio: bonnie 'prince' billy: strange form of life
2 comments:
come stai, oscaaaaar? tutto bene? hai sette? famme? dai che tra poco arriva la tua babysitter per controllare se fai il buono:)non vedo l'ora:)
bacione
uf...las salas de espera muy mal, y para mi gusto la talla XL de ego tambien ;) pero bueno, siempre es mucho mejor lo segundo que lo primero, ¿no?
Besos para tí guapitoo*
(mis mejores deseos para que chicho y sara vuelvan pronto a los escenarios)
Post a Comment