diga'm lletraferit...

té nom italià i ens vam conèixer per motius de feina. és sabut que beneeixo sobre-manera la cultura del bar ben entesa. sense olor a ranci, clofes de cacauet a terra, racions de crosta de porc seca ni enyorats de temps antics amb samarreta interior blanca. aquí es diferent, malgrat la llengua vernacle pròpia sigui quelcom exòtic. prenc el tallat sense haver-lo de demanar i amb la llet natural (tot i que fruit d'una tenacitat més pròpia d'un matemàtic oriental). a vegades trobes el diari subratllat, però. la mestressa llueix un argentí que no arriba a fer-se enganxifós i no dóna el bon dia, sinó que el desitja. la jove cambrera fa dos mesos que no em parla per un comentari que li vaig llençar, un migdia, relacionat amb la seva xerrera, el diari que m'acompanyava dinant i la meva tranquil·litat. tanmateix el seu cap, de braços tatuats i parlar napolità, no pensa així. amb bona visió de negoci em dedica atencions. com la burrata italiana que em portà l'altre dia. fresca i produïda feia dos dies. m'explicà com preparar-la amb orenga, pebre i oli d'oliva. un bé de déu. tot plegat no deixa de ser com una casa. no tot t'agrada, però hi vas cada dia. no demano massa. només bon cafè, llet sense portar a ebullició i un diari per llegir de final a principi, encara que estigui subratllat.

àudio: m.i.a.: paper plans