feia molt temps que no esmorzava magdalenes. hi pensava mentre triava el lila de samarretes de cotó nord-americà per vestir. de camí a la feina, mentre es perfilaven cançons dels matt pond pa i mcenroe, intentava dilucidar jo mateix sobre el meu nivell d'addicció al cafè. ja a l'oficina, tot desfullant la margarita horària dels absurds horaris laborals, feia cap en tres o quatre lemes d'aquells imprescindibles. que s'haurien d'ensenyar a les escoles. i hom se'ls hauria de tatuar en tipografia giza o helvetica als braços, per poder, cada matí, llegir-los. i aixecar lentament la mirada sobre el mirall, per topar-se amb el seu propi cap basculant lleument, de darrere cap a endavant, per gesticular la reafirmació. i és que últimament em venen al cap massa tòpics suats i massa fàcils sobre la decadència social i el malestar dels nostres temps. aquells que relacionen la direcció dels esdeveniments amb unes escombraries, i totes aquestes coses. potser només és aquesta primavera que s'ha resistit a arribar i m'aplaca l'ànim. potser una qüestió de capacitat dels genitals. en qualsevol cas mantindrem la fe en les religions quotidianes, de les que unes quantes un és molt devot.
àudio: mcenroe: los valientes
No comments:
Post a Comment