tenir certs referents serveix com a guia bàsica. com a mirada reflexa i reflexiva cap a una certa direcció cada vegada que alguna cosa et gira la cara. i s'arruga el front i el posat s'amarga. tenir referents serveix per conèixer artistes de la paraula (escrita, cantada o plasmada) que nou de cada deu vegades t'enlluernaran. perquè els referents, com a figures que col·loques de forma superior a tu, sempre arriben a llocs on tu mateix no atanses. llegia l'altre dia, doncs, sobre la militància com a forma de sortida dels dies negres del calendari. els de rostre avinagrat per un toc abrupte a la cara. la militància bàsica i cultivada durant temps. la de metralladores carregades de pop i dues o tres línies de guitarra. la dels paràgrafs que t'atures a rellegir i plegues el pic superior de la pàgina. la de l'aroma del cafè. la dels somriures de desconegudes. la dels esmorzars amb suc de taronja natural i llits per fer a quatre mans. la dels guisats amb espècies casolanes. la de les camises arremangades a l'estil carabén. tot allò explicat tantes vegades. referents per al capçal del llit i militància per calçar-se als matins d'entre setmana.
"(...) el vapor del arroz impregnando un periódico viejo mientras descorchas el vino, las palmas de las mujeres cuando el pinchadiscos suelta sus dedos sobre una rumba, las antologías de relatos cortos de terror en librerías de saldo, las películas de Truffaut, “Memorias de un seductor” de Woody Allen, las chicas del “free cinema”, Gainsbourg y Sergio Algora, el “This charming man” que cantaban los Smiths, todas las letras de Miqui Puig."
fragment de l'article 'la militancia' d'octavio gómez millán publicat al 'heraldo de aragón'.
àudio: matt pond pa: hearts and minds
No comments:
Post a Comment