Friday, June 25, 2010


accepto amb resignació ser una persona poc avesada al risc. adoro, amb cert desdeny però determinació, l'amor a la tranquil·litat i l'absència de fets bruscs. una tarda de festiu amb una migdiada fora d'hores convencionals em resulta, ja, un exercici estimulant. anarquies amarades d'estupidesa com a dosi de risc controlat. combrego amb el patetisme. al vespre ensopego a la tv amb un reportatge sobre michael laudrup. reconec que arribo a emocionar-me veient-lo lluir l'ajustada samarra meyba i aquella elegància excelsa que posseïa com a futbolista. vaig recordar aquella selecció danesa que va guanyar l'europeu del 92. alguns dels noms dels seus integrants que intentava emular de petit. intentava, en va, no cal dir. i és que laudrup representa al futbol el que la plasticitat i la bellesa a la vida. militància en aquests dos darrers conceptes com a eix vertebrador. jo ja el vaig perdonar fa temps. molts d'altres també. el record del danès i la seva petjada van fer una mica menys tediosa l'acció de ratllar una pastanaga anit mentre preparava el sopar. accepto amb resignació, sí.

àudio: gilberto gil: dinamarca

2 comments:

Esther* said...

Anda que no tenía yo poster de Laudrup en mi habitación! y la camiseta que aún la conservo,como debe de ser. que graaaande!

en zapping said...

Va ser el meu primer gran ídol del Barça. Més que perdonat, el tinc. Que guapo, en Michael!