accepto amb resignació ser una persona poc avesada al risc. adoro, amb cert desdeny però determinació, l'amor a la tranquil·litat i l'absència de fets bruscs. una tarda de festiu amb una migdiada fora d'hores convencionals em resulta, ja, un exercici estimulant. anarquies amarades d'estupidesa com a dosi de risc controlat. combrego amb el patetisme. al vespre ensopego a la tv amb un reportatge sobre michael laudrup. reconec que arribo a emocionar-me veient-lo lluir l'ajustada samarra meyba i aquella elegància excelsa que posseïa com a futbolista. vaig recordar aquella selecció danesa que va guanyar l'europeu del 92. alguns dels noms dels seus integrants que intentava emular de petit. intentava, en va, no cal dir. i és que laudrup representa al futbol el que la plasticitat i la bellesa a la vida. militància en aquests dos darrers conceptes com a eix vertebrador. jo ja el vaig perdonar fa temps. molts d'altres també. el record del danès i la seva petjada van fer una mica menys tediosa l'acció de ratllar una pastanaga anit mentre preparava el sopar. accepto amb resignació, sí.
àudio: gilberto gil: dinamarca
2 comments:
Anda que no tenía yo poster de Laudrup en mi habitación! y la camiseta que aún la conservo,como debe de ser. que graaaande!
Va ser el meu primer gran ídol del Barça. Més que perdonat, el tinc. Que guapo, en Michael!
Post a Comment