diga'm lletraferit...

comença a no valer obrir dos dits la finestra. estiu que va traient les darreres camises de la maleta. sense oblidar, però, quelcom de màniga llarga per vespres d'estranya temperatura al juny. begudes ensucrades a la taula i ressaques llargues. i severes com feia temps. a la retina algunes cançons de pulp o los planetas. sentir abocar sensacions per teixir rutines que no estaven planejades. tornar a casa. mirar la bústia. temperar el vi. no planxar les camises. suècia al cap i a les oïdes per despistar aquesta xafogor tan de mitja tarda. prendre poesia de les estanteries per evocar mentalment mesos d'hivern, on clamàvem perquè arribés l'estiu, els cafès amb gel i les espardenyes morades. els clàssics, segurament per la seva pròpia condició, no solen equivocar-se.

¿No sents una frisança, dona? Digues,
¿no et sents la primavera a les entranyes?
Llença't, doncs, al carrer: si t'hi trobessa,
te donaria un bes al mig dels llavis,
al davant de tothom, sense vergonya
de besar i ser besat, que avui n'és dia.
Som al mig de l'hivern: ahir glaçava,
demà les neus blanquejaran la serra.
La primavera és lluny del temps endintre,
pro un dia com avui n'és la promesa.
Si promesa tu em fosses, estimada,
ja cap mena d'hivern en mi cabria,
ni ara, ni després, ni mai, que portes
tu a dintre els ulls la primavera eterna.

Poesia completa. Joan Maragall.
Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Editorial labutxaca.

àudio: club 8: falling from grace