Fruint d'algunes d'aquelles cançons d'amor i desamor, sorgides de l'enginy de variats artistes, de dissonants ments priviliejades i eclèctics estils musicals, sempre em ve al cap el paper de la dona que protagonitza aquestes porcions d'històries personals que algú va decidir transformar en música. Sovint ens parlen de dones d'ànima tèrbola, d'esperit pobre i lluïdores d'una prominent soberbia. Sempre són malvades fèmines que abandonen al seu estimat. Sempre marxen del costat del "seu" "home", el deixen sol, probablement per un altre. I en un estat de tristor i baixesa emocional queden els nostres amics cantants...Embriagats pel perfum del record de la dona que estimàven, i ara es troben sols, ofegant la pena al més pur estil cavalleresc, mentre veuen d'esquenes, a la noia en qüestió cap a braços d'un altre...
Però per què sempre som els homes els que perdem en les cançons d'amor? Per què són elles les que marxen? Existeix alguna llei universal que faci que les fèmines siguin les guanyadores de les cançons d'amor?
Partint de la base que el que escriu una cançó, ho sol fer basant-se en vivències personals, no vull pensar que tots els cantants són uns desafortunats amants...ni que tots els homes tenen una mena de destí escrit en aquesta direcció...Ni molt menys que totes les dones decideixen abandonar als seus estimats...així que...Llarga vida al rock'n roll...
Àudio: "La Canción de Amor en la que el Chico Gana"- Miqui Puig, Los Sencillos
No comments:
Post a Comment