L'snobisme d'El Molinet...

Primer dia de juliol. El carnet per punts entra en vigor. I els "4 mosqueters" se'n tornen a anar de sopar. Tanmateix aquest cop és el Chicho qui ha cobrat la seva primera nòmina "mileurista", i per tant és l'encarregat de convidar al tiberi a la resta. Com que ell paga, ell tria l'emplaçament. I no ens va decebre...
Seguint el protocol marcat pel primer sopar d'en Sala, el lloc era sorpresa. Vam arribar-hi després de fer un tour turístic a bord d'un taxi, conduit per un home sense por als perills que sobrevenen fruit de la conducció urbana. Allà trobem en Dani, que fent gala de la seva puntualitat cubana ( que és el contrari que la cubana) havia fet tard a la nostra cita prèvia per escalfar motors enmig d'unes "canyites".
Així, el restaurant ja mostra el seu encant només arribari. L'aparcament de sorra, l'emplaçament sota un pont de formigó i la seva priviliejada situació vora el riu Besòs, ja mostren l'alçada del mateix. Un cop a dins seguim embriagant-nos de l'esnobisme del local. Tots els cambrers parlen un català impecable (és a dir, que no el parlen ni per casualitat), a les parets es troben fotografies en blanc i negre d'inaguracions de l'època franquista i dins la sala hi ha un xivarri ensordeixidor que ens fa sentir com si fòssim al bell mig del mercat de la boqueria.
Al poc d'entrar i estar entaulats ja ens dirigim cap a el buffet lliure. És un quadrat rodejat de safates a rebossar de menjars variats. Els quatre estem tensos, sabem que farem un bon paper. El Sala fins i tot, acaba reconeixent el seu nerviosisme. Fruit de la tensió decidim saltar-nos la cua i ens colem davant d'una senyora, que agafa el menjar de tres safates més enllà de la seva posició natural. Hem perdut a en Dani. Però és igual, anem omplint els nostres plats amb tot allò que trobem, ens agradi o no. Acabem el recorregut i trobem per fi en Dani, al principi de la cua, menjant pinxos mentre arriba el seu torn per poder omplir el plat.
A la taula es fa silenci mentre menjem. Es succeixen els viatges, arriben plates de marisc, i aquí ningú recorda l'amistat d'anys forjada, quan es tracta d'agafar l'última gamba a costa del veí.
Al llarg del sopar les bromes es succeeixen, i on els comentaris sexuals representen més del 90% d'aquestes. Però també ocorren alguns fets paranormals, desconeguts per nosaltres. Demano un tovalló a la cambrera i amb una cara entre sorpresa i extranyada em respon: "EING?". Decideixo agafar el camí més curt i li contesto:"Una servilleta...". Es dóna per entesa. Al mateix temps ens adonem que un dels cambrers és Gerard Schröeder. I també que al costat tenim una nena d'uns 14 anys vestida com una dona d'aquelles que fumen i treballen de nit, a la qual el seu suposat pare li va refregant les seves joves natge amb les mans pecadores davant la nostra incredulitat.
S'acaba el menjar, de fet només se'l acaba el Sala. Després dels 4 postres per cap demanem els cafés. Observem que als sobrets de sucre, apareix la direcció d'el Restaurant. I cito textualment: "Restaurante El Molinet. Av. Generalitat 200 (antes Av. del Caudillo)". Què vol dir això? Antes? Cuánto antes? Potser els hauriem d'haver explicat que fa uns quants anys que vivim en democràcia.
I així acaba el sopar...I en Chicho paga religiosament. Tots li agraim de cor. Malgrat la caspa que amenaçava els nostres turmells, hem menjat com senyors (o com porcs?).
Llavors entre riures, gotes de suor i pipades al cigarret agafem el nitbus més perillós de la història (vam fer un trajecte d'uns 4km en 1'15 minuts...) i anem a fer mal cap a una altra banda...