El passat cap de setmana es va celebrar el PopArb, festival de música independent de Catalunya, i "Els 4 mosqueters", ansiosos de labradorisme, i vam assistir entusiasmats. El cert és que ens ho vam passar molt bé, com no podia ser d'una altra manera, però el festival en si, va decebre una mica a la majoria, degut a les seves reduides dimensions allunyades de les espectatives inicials.
Tanmateix, divendres nit, després de fer un sopar copiós a casa meva, ens vam plantar allà amb ganes de guerra. El primer grup que vam veure van ser "The Pinkertones". Es conformaren com un bon inici. Els 3 dj's catalans ens deleitaren amb una sessió plena d'electrònica acurada i un espectacle amb un histrionisme treballat que va resultar altament estimulant. A ells els seguiren "The Movidas", que en resum venen a ser 2 pallassos amb peluques d'Starsky i Hutch que es dediquen a fer cançons de merda mentre insulten al públic. Així, nosaltres i les nostres refinades oïdes vam decidir marxar cap al punt fort de la nit, en Miqui Puig. Però abans d'arribar-hi alguns perills i situacions recambolesques ens assaltaren. Primerament, ens vam perdre pels bonics i frondosos boscos d'Arúcies buscant l'escenari en concret. Així, en un camí de sorra, vam intentar despistar a en Sala, que anava uns metres avançat. Per fer-ho en Dani, deixant anar l'homínid bípede que porta dins seu, es va llençar contra terra. Més concretament sobre unes bardisses encobertes per la foscor. Aturdit, s'aixecà i amb aquella veu que posa quan parla en veu baixa que sembla el Michael Jackson obés dels Simpson, ens diu: "Vaja...hi ha "zarzas"". Després del safari agafarem el cotxe i ens dedicarem a anar de nit per una carretera secundària, mentre en Dani anava apagant les llums del cotxe mentre pregonava: "Fa por, eh?".
Més tard, de camí cap a aquesta actuació, una noia ens va fer parar el cotxe i ens va entaforar a dins al seu amic, que anava en crosses (de fet anava "en crossa" perquè només en duia una...) amb el pretext que no podia caminar. Després d'haver de portar-lo el tio va i em demana el jersei perquè té fred. Jo com que sóc beneit li deixo. Fins al cap d'una estona que li demano que me'l torni, ja que me l'estava donant de si...i després faria lleig sobre la meva esvèltica figura. (Ja!). Val a dir, que el bo de la història és que el xaval en teoria no podia caminar, però el molt puta (vull recordar que en català, el mot "puta" té més de la típica definició que hom coneix) va estar fins a les 7 del matí ballant i fent-me comentaris sobre les virtuts del Summercase...
I allà va començar l'espectacle. Miqui Puig, amb dessuador militar del més "fashion"i boina a conjunt, va començar a desplegar la seva cultura musical en favor dels presents. Del seus plats començàren a rajar geni i eclectisisme amb melodïes des de David Bowie, Bob Marley, The Cure fins a Franz Ferdinand, Clap Your Hands Say Yeah o Daft Punk. Un veritable recital, que només va ser deslluit per algun espontani en estat etílic (posem per cas que parlo del Sala), que desatenent els consells dels seus amics, va anar a demanar a una cançó al Miqui Puig! Com si es tractés del dj del Merlin (neng)! I així, amb el sol despuntant i l'alcohol fent evidents els símpotmes que el caracteritzen agafarem el cotxe per tornar cap a casa, amb els preservatius intactes a la cartera però amb un somriure embriagador.
I així arribà al segon dia de festival i nosaltres cap allà. Després d'una dura jornada amb un altre àpat faragós, jocs de piscina i partides al Monopoly (on el Sala va començar a posar hotels fins i tot als cendrers). I allà vam veure en Pau Riba, que va fer mostra de que l'edat no perdona. Que ja no pot beure com fa 30 anys, sinó s'acaba equivocant presentant als seus propis músics. El teclista es deia Dani i el va presentar com a Jacky, i el bateria va dir que es deia Aleix però el van haver de corregir dient-li que es deia Àlex. Ell va afirmar que Aleix és Àlex en català...
Però després vam anar cap al millor concert del PopArb. Vam presenciar els ja mítics "Facto Delafe y Las Flores Azules". Simplement diré que va ser immens...Es presentaren els tres components a l'escenari: Marc Barrachina (Facto) als plats, Oscar D'aniello (Delafé) amb la veu cantant i fent gala d'una classe d'aquelles que es porten com qui no vol la cosa, i finalment, Élena Miquel (Las Flores Azules), simplement un àngel. Amb la seva veu dolça i lluint un labradorisme d'allò més pur, tots quedarem presos de la seva càndidesa i ansiàvem regalar-li un albornoç del mateix color que el nostre i convidar-la a un cafè per parlar de com direm als nostres fills. I que dir del concert. Va ser una mostra de saber fer impresionant. Les cançons s'anaren succeïnt amb l seva rítmica especícia, amb les seves lletres enganxoses i amb aquell to únic que només saben donar ells. Una altra dosi d'eclecticisme, farcida amb detalls de performance, com llençar llaminadures al públic, confeti a l'escenari o el cantant "tunejant-se" les bambes per fer una cançó que parla de domingueros. És a dir, que ens va encantar el concert i també a en Miqui Puig que estava d'espectador, i no va borrar el somriure en tota l'estona, mentre feia símbols amb les mans incomprensibles per nosaltres que segur havia descobert en algun viatge a l'underground de Manchester.
I d'aquesta manera donàvem les últimes puntades al cap de setmana. Que va estar ple de bona música, xapites, labradores eclecticisme, i una mica més orfe de menjar sa, sexe (solitari i grupal) i d'hores de serenitat mental.
Àudio: The Pinkertones: "Que viva la juventud"
No comments:
Post a Comment