Atraient obscuritat...

He tornat a caure. Però aquest cop des de més amunt. Les meves mans tornen a ser esclaves de les seves pròpies accions. Ahir, la nit es convertí en un mural sense prespectiva. Una fotografia sense protagonistes. Només el son em podia portar a paratges més dolços. Dotze hores de son, de viatge ininterrumput per la placidesa i la nulitat vital. La inconsciència física i psíquica em delata. Em fa fruir i gaudir de la no coneixença.
Però els somnis s'acaben, quan despertes. Aquest matí no hi havia "sugus" sobre la tauleta de nit. Voldria haver-los trobat, i menjar-me el de l'oblit. Aquell que esborra el dia anterior. El que elimina les impureses, com l millor crema hidratant, per no haver d'assumir, acceptar. Resignar-se.
Però els "sugus" no hi eren. Prendre el que vaig sembrar. M'alçaré un cop més, però aquest cop sense fer-ho a les tentines.
He posat noves cançons per fer lluïr aquest nou dia. Sóc conscient del meu estat melancòlic mentre escolto Belle & Sebastian. Mentre Refree desplega la seva calidesa sonora cassolana. També descobreixo la idonietat de Marvin Gaye per a aquesta mena de dies.
Perdona'm. Avui et torno a trobar a faltar. La comprensió de la teva mirada i aquella sensació de protecció de les teves moxaines. Sé que no pots tornar, però agraeixo tenir la minça sensació de que em seguixes veient créixer. Un petó.
I així, mentre no tornen a arribar el somnis a bord del meu flamant llit, seguiré desfullant els dies.
Però aquest cop, sense oblidar-me dels "sugus" sobre la tauleta, al costat de les ulleres i el cendrer atestat de llosques xuclades per la desidia.

Àudio: Mishima: "Dolor"