Quant n'és de complicat conjugar estudi i són. Demà tinc el meu primer examen. Recordant vells temps, em falten hores d'estudi, però la son pica a la porta de forma impacient. El cansament acumulat d'aquest dies no para de fer-me trucades perdudes. Han estat dies llargs, però que han passat gairebé sense avisar. Hores d'oficina, estones entre llibres i silencis davant la pantalla. Però aquesta sensació de recloiment també m'ha ensenyat moltes coses. Durant els darrers dies he pensat molt. El meu cervell també ha deixat les vacances. I no només per pensar sobre la idonietat de la democràcia dins l'islam, sinó per reflexionar sobre coses més mundanes, més properes. Més meves. Hi hagut símptomes de col·lapse sentimental. De començar a buscar corda per, primer, aferrar-te; després per poder lligar allò que camina destortolligat. I els amics han estat amb mi. D'alguna manera o altre. Han donat sentit a aquest concepte tant menystingut i posat, potser massa sovint, en boca de qualsevol. Les converses han esdevingut intercanvis de sinceritats. Algunes més agradables que altres, però al cap i a la fi, les sinceritats són boniques per això. Són belles pel que suposen i no pas pel que contenen. He sortit recomfortat i agrait. Sovint les paraules, i més concretament les construccions conceptuals que se'n deriven funcionen com a recomfortants. I m'agrada. Gràcies per les converses. Per despullar-vos de la xerrada rutinària per acompanyar-me a arribar allà dins. Dins meu. Presento la olor als canvis. Sento que s'aproximen. Em produeix un amalgament de sentiments, entre excitació i por. Entre curiositat i adveniment. Tot sortirà bé. Ja ho deien els convergents fa anys, les coses ben fetes no tenen fronteres...
Àudio: David Bowie: Heroes
No comments:
Post a Comment