(Josegallardo) La setmana ja treu el nas per la porta. Un somriure se'm dibuixa al recordar les coses d'aquest cap de setmana. Tot el que ha fet que les hores passessin inadvertides i prengues una lleugeresa temporal anyorada. Guardo nous records a carpetes imaginàries, esboçant rialles engolides per moments viscuts. Moment de:
- assaborir concerts monumentals del pop elegant de Mishima amb companyies eclèctiques.
- acompanyar a l'amic Pau a punxar en una festa universitària.
- gaudir del poder dels plats i que la gent et prengui per algú important.
- brindar amb dones d'ulls prominents que anhelen cançons pop franceses.
- gaudir de ressaca mentre el sol il·lumina les pàgines d'un llibre dins el treb.
- dinars familiars a pobles propers preparant cites importants.
- sopar extracalòric a la zona alta amb grata companyia.
- bromes noves i velles que s'acoplen.
- discussions lleugeres fins altes hores sobre guions de reportatge.
- saludar amics dels de sempre en festes d'aniversari mentre despunta l'alba.
- dormir fins al migdia sense adonar-te'n.
- saborejar la companyia malgrat les derrotes esportives dominicals.
- despedir "kaisers" reconeixent la seva grandesa.
- explicar-li, ja pesarosament, que pots dir que sents quelcom semblant a alegria...
Àudio: Mishima: Time on time
6 comments:
Mira, m'has inspirat per fer una entrada al meu bloc... Com a lectora teva t'he de donar les gràcies per seguir l'exemple del Miqui Puig: escriure cada dia -o gairebé. Sempre són emocionants aquells segons que triga a obrir-se la pàgina, i rebo amb un somriure el fet de veure una nova imatge o unes lletres amb un color diferent de l'entrada anterior. Vol dir que has actualitzat! Baci...
De nou gràcies, Àngels. Per mi escriure és divertit, és com qui li agrada anar a còrrer. Tanmateix també és terapèutic. M'agrada despullar-me una mica, ensenyant el que vull o el que puc...I això em fa sentir viu. I aquella sensació que descrius, també la sento quan, com fa un minut, veig un numeret diferent a zero al costat d'on posa "comments"...
Gràcies per ser aquí amb mi, des de la distància...
Molti baci!
S'agraiex descobrir de tant en tant un blog sincer, íntim però gens empalagós, viu.
Tornaré a visitar-te
jo no sóc jo, jo sóc jo amb vosaltres?
Òscar
tio, tens sort! T'entra gent i et diu coses xules. A mi molts em diuen coses que em treuen de polleguera... No et pots queixar!
No saps el bé que em fa que la gent et digui cosetes boniques. Ningú menysprea una floreta. Però em famolta ràbia no saber qui són...Jo em sincero, i la gent sembla que tingui por de donar el seu nom.
Això em sap greu, però agraeixo aquestes coses...i molt!
PD: a tu també se't escriuen coses molt boniques. No et queixis tant, london girl...;-)
Òscar
Post a Comment