Thursday, November 23, 2006


Ahir vaig trepitjar per primer cop la Sala Apolo. No entenc perquè no hi havia anat mai encara, tot i ser una de les sales mítiques de BCN. El meu company de concert, i de vista priviliejada (quan hi ha dones boniques al voltant) també s'estrenava. Després d'escoltar els 12twelve, que no estan malament però potser és millor escoltar-los de fons, va aparèixer el gran, grandíssim Miqui Puig. A tots el que el detesten sense motivacions aparents els recomano que l'escoltin, el llegeixin o el vegin. Va dedicar el concert a Andrés Iniesta (grande Andrés). Va aparèixer amb una "bomber" plena de xapes i brodats que només un "cool" autèntic es pot permetre el luxe de portar. Faltaren algunes de les mítques cançons però en van sonar moltes. Va desgranar el seu últim disc, que encara no ha pogut editar i que desconeixia, però em va captivar. Cançons intel·ligents, eclèctiques melodïes i aquell estil propi, tan northern soul, que l'acompanya. La seva és música de mudar. Aquella que s'ha d'escoltar però també sentir. Lletres sobre coses seves que es converteixen de tothom i ironies pulidíssimes que despunten un somriure cada cop que les encaixes adeqüadament. Avui he despertat amb aquell regust a record nocturn. El dia es presenta menys feixuc amb la companyia d'imatges del dia anterior. He evocat alguna d'aquestes postals dinant amb molt bona companyia. Un glaçonet de melocotó molt bufó. Com m'agraden aquestes confiances teixides a base d'anys, d'hores al bar i de sortides etíliques comunes. Potser el temps és curt relativament, però els sentiments solen ser poc conjugables amb els temps transcorregut. Tampoc m'extendré amb floretes cap a ella, perquè ella ja les sap (sobradament dites) i perquè sé que em llegirà, llavors això semblaria una ensabonada de cara a la galeria no pretesa. Penso aprofitar la tarda lliure per passejar una mica pel centre. Alguna gestió pendent i comprar un disc que des d'ahir ja considero indispensable. L'he tingut més de dues vegades a la mà. Però anit algunes notes m'entraren al cervell dient-me que la tercera seria la última. "Pídete un dia de fiesta, diles que estas enferma..."

Àudio: Miqui Puig: La puta canción de amor en la que el chico gana

2 comments:

Glaçonet de Melocotó said...

Bomber i xapes, mescla almenys paradoxal... si es que rera el pop i ha alguna idea...
Recorda que no cal conjugar el sentiment amb el temps, que per curt que sigui el segon, l'important és que el primer cali!!
Petons bufons!

OvV said...

No entraré ne la teva croada contra el pop...recorda que el pop ens farà lliures...jejeje.
Ja saps que estic completament d'acord i que a mi els sentiments costa poc que em calin. Sóc com el filtre d'un Marlboro, imagina't...
PEtons amb boca de glaçó...