diga'm lletraferit...

He encetat el dia amb una altra estona asfixiant al metro. He intimat físicament, de forma involuntària (empés per la gent), amb un pakistaní i una joveneta formosa. Que bonic és aquell moment on una glopada de gent decideix baixar a la mateixa parada. I tries un espai més ampli per tu. Reprens l'alè. I pots treure litúrgicament el teu llibre de la bossa i submergir-te. Una preuada estoenta prèvia a la feina. Tanmateix, hi ha dies dies que no em ve de gust llegir. No sé perquè. Aquests dies gaudeixo d'un altre llibre de Haruki Murakami, "El meu amor Sputnik". Cada dia em fascina més aquest autor nipó. La seva frescor escrivint resulta molt fruible. Els seus personatges es tornen proxims tot i viure històries molt diferents a la meva. I especialment, les seves referències musicals, autenticament omnipresents, m'inspiren i em contextualitzen en el relat de forma molt onírica. Llegia fa poc a la seva web, totes les referències musicals que apareixen a les seves novel·les. Un autèntic reguitzell de temes per posar d'àudio de la vida de qualsevol. Música clàssica, jazz, clàssics dels 50's i 60's i les continues referències als Beatles a "Tòquio Blues"...Les cançons que acompanyen als seus personatges em fa pensar en les que sonoritzen la meva vida. Potser la meva vida és massa pop. Nostalgies diverses i sensibilitat extrema. Avui la meva banda sonora són cançons d'amor i desamor. Aquesta nit concert de Miqui Puig amb l'amic més "poppy" que tinc. Gaudirem de la música en directe, soparem massa, parlarem del de sempre i suspirarem per les mateixes noies de sempre. Les de xapeta, ulleres de pasta, biciambcistelldevímetidiaridegentambopinió, mirada lumínica i somriure eclèctic. "Totalmente a favor del rock'n roll y del techno-pop, a favor, totalmente a favor, de ti..."

Àudio: David Bowie: Space odity