Tuesday, November 14, 2006


Mentre recolzava el meu cos tullit contra la porta i mirava la màquina de cafè fent sorolls extranys, esboçava un somriure i posava la mirada cap amunt. Estava ademetent que avui em sento una mica millor. Els dilluns mai han estat el meu fort. Ahir fou encara més accentuada la sensació de cansament prematur i de desidia allargassada. Com sempre, petits matissos o el propi esdevenir de les coses em van portar a aterrar a la nit plàcida gairebé sense adonar-me'n. Em va ajudar trobar-me per sorpresa cançons de pop en català dels "early 90's"que tenia aparcades,amb dedicatòries personalitzades en certes veus. Encara no sóc poru vell per recordar la jovrntut, però si per rememorar aquelles primeres cançons apreses. Reviure aquella sensació de sentir melodies que et dien moltes coses però n'ets conscient de que te'n diràn moltes més. Cabells curts i pòmuls verges de pèl tararejaven aquelles cançons per mi provocadores. Sons kitsch molt dels noranta molt evocadores. Jo funciono al revés que els post-joves d'avui en dia.
Hagués volgut viure la meva joventut als 80's per:
- gaudir del pop lleuger dels The Cure sense entendre les seves lletres
- per poder vist alguna vegada a la meva vida els Queen en directe (tots quatre, no "només" a Bryan May i Roger Taylor)
- emocionar-me amb Morrissey capitanejant The Smiths
- sorprendre'm amb l'electro-pop de New Order
- comprar algun LP de Los Sencillos el dia que sortia a la venda
Però la visc a princpis dels 00's (nou conceote?) i per tant:
- guadeixo dels clàssics amb una nova prespectiva
- puc posar "banquet" de Bloc Party en una festa universitària
- el meu cos s'entrega a l'histrionisme amb Postal Service
- m'emociono amb Miqui Puig com a cantant solista de cançons d'amor i desamor
- puc escoltar al meu cotxe l'elèctrica guitarrística del "Live at Tokyo" dels Mäximo Park
- reuneixo tots els meus sentits davant de l'escenari fruint d'un concert de Mishima
Suposo que cada etapa té les seves coses. A vegades penso que hagués volgut ser un jove dels 80's. Però ja he fet tard. Encara que no perdo mai l'esperança...


Àudio: Sau: Encara que siguin de bar

3 comments:

Nu said...

Saps que vaig llegir a la Vangàrdia quelcom semblant a "grupo de pop infantiloide diseñado en despachos convergentes" en referència a Sau? De la mà del bon home de blogomaquia de qui no recordo el nom... Em va fer gràcia l'expressió, tant despreciativa com creïble...
Oscar, millor que visquis ara la joventut que als 80, series un hortera jajajajaj.
Petons!!

OvV said...

La veritat és que fa molts anys que no escolto els cd's de Sau (malgrat tenir-los TOTS), però en el seu moment adolescent era una groupie important. Sempre he tingut la teoria que si haguéssin cantat en anglès...otro gallo cantaria. Ho dic molt seriosament. Van ser una de les millors bandes de pop del seu moment i uns innovadors en molts aspectes...
Però jo no els descobriré ara...

Daniel said...

Per mi els millors anys, sense dubte, els '80.

M'encantaria ser un hortera discotequero.

Ara, època de chapitas, tampoc està malament però...