diga'm lletraferit...

Tot i les poques hores de son he trobat , aquest matí, un somriure entre els llençols. Al recordar que havia dormit sol he deduit que era meu i no he tingut problema en posar-me'l. Mentre desplegava les activitats rutinàries matinals anava recordant el dia anterior. Ha estat l'últim de refredat important. Avui ja tot una mica millor. La jornada va anar passant lenta, amb un aire pacient, semblant a la condescendència. Les rastolines gripals m'encrostaven i l'aire es tornava espès. El vespre em regalà noves prespectives. Converses entre homes sobre el que més ens agrada. Sempre amb respecte. I la nit atera amb sopars entre universitaris. Molt a l'estil de les pel·licules americanes. Pisos cèntrics amb armaris de quatre x quatre decorant els passadissos, que reben més persones de les que poden absorbir. Mica en mica es van teixint confiances i complicitats amb gent coneguda relativament fa poc. La història de sempre de les postals, les xinxetes, els maons, i els suros ansiosos de ser perforats. Cervesa, cigarretes, truita precuinada i pacharan amenitzan aquest "lunch" més o menys improvitzat. Riures, somriures i suspirs. Suspirs per comentaris que sents que et voltejen el cor, i als quals no vols donar importància, però l'acaben tenint. Em fuetejo l'enteniment amb preguntes, segurament retòriques. Totes comencen per "I si...?". Però cada cosa al seu temps i espero que aquest cop espero que els esdeveniments em piquin l'ullet enjugassadament. Penso en que tan de bo existís algun mecanisme biològic per regular la nostra freqüència de pensament. En permetre'm el luxe de, a estones, tenir el cap tan sols per portar les rastes. I res més. Aquesta roda viciosa de pensar i donar voltes a les coses. Que em cansa tant, però desconec com aturar. Tot són dobles lectures i relectures de temes i històries que no les hauríen de tenir. Envejo a Vincent Vega i Jules Winnfield a Pulp Fiction. On donen poques voltes al cap i unes quantes més al carregador de la pistola. Al tema que regalen més activitat cerebral és als quarts de lliure amb formatge i a com els anomenen a Europa. Uns "grandes". En fi, segueixo amb "lo meu". Si em veuen capficat facin-me pensar en una altre cosa...O sigui, pensar no...Millor no pensar en una altra cosa...

Àudio: The Flaming Lips: Wedding Crashes