a vegades passes la vista cap enrere. a vegades sents la tibantor del coll aconsellan-te que abandonis el gest. d'altres les articulacions flueixen i l'acció esdevé plaent. el cap em marxa cap a fa just un any. en viatges en cotxe en companyia de bons amics. amb bandes sonores de techno, d'alcohol i anades a dormir quan el sol ja feia estona que governava el cel. llavors torno al ara amb altres prespectives. sostenint a les manes les ganes de no veure a ningú. de no poder comptar les hores sense mantenir una conversa. tampoc em preocupa, però. a vegades venen de gust aquesta mena de coses. fluctuant en vespres d'escoltar soul vingut nashville. escoltant veus com les de lucille mathis o sam baker. creades per emocionar-te. i matins encetats de nou amb the new raemon dient 'que nunca nos dijeron que este chiste no tiene puta grácia...'. baixar al carrer per comprar fruita, tomàquets en branca i una farcell d'espàrrecs verds. després recolzava el braç esquerra a una barra d'un bar dels pocs oberts. la tv de fons donava el número guanyador de la loteria. havia caigut a un petit poble del nord d'espanya. intrigat, pensava de què em sonava el nom d'aquesta vila. i mentre el gel desfeia el cafè ho he recordat. llavors he marxat mentre pensava en allò de les casualitats i com sembla que a vegades aquestes no et deixen oblidar...
àudio: lucille mathis: i'm not your regular woman
No comments:
Post a Comment