aparco el cotxe al mateix carrer de gairebé sempre. sonen els death cab for cutie i penso en canviar l'hora. dia de poc després de sumar petites dosis d'experiència en aquest dies de primavera primerenca. jornada, també, de reafirmar-se en petites creences lleugeres, segurament foteses per altri. reafirmar-se en la grandària del pop, no sols grandesa, com a mecanisme vital. com a representació de tantíssimes coses fàcils d'escapar-se amb cops d'ull furtius. reafirmar-se en el fàstic a la mediocritat en que molts llueixen despreocupats i segurs al mateix temps. els qui no entenen quatre regles bàsiques per anar pel món i els que insisteixen en remarcar els tints negatius d'aquest nostre caràcter llatí. els qui, també, opinen sense tenir ni puta idea del que parlen. especialment els entrenadors de futbol frustrats que tants porten dins seu i s'omplen la boca amb tòpics que no s'han preocupat en processar. fàstic. però sempre hi ha sobretaules de sopars. amb el vermell roent del filet de tonyina encara passejant-se per la boca, i el retrobament després de tant de temps entre l'amic cafè i l'amic gel. amb converses i cendres a mà. amb plans estivals i demés condicionals. només afegir, finalment, que l'arc de sant martí el van fer per tu.
àudio: fred i son: l'arc de sant martí
2 comments:
M'agradat aquesta entrada :)
moltíssimes gràcies!
Post a Comment