de sobte se'm va posar bé de donar-li una oportunitat a la cantant islandesa. com les carxofes, convençut de no agradar-te sense haver-les tastat. un compacte seu a bon preu en un dimecres tarda qualsevol a una cèntrica botiga. auriculars nous per vestir de música bonica els matins i les tornades a casa. també per escoltar programes de ràdio com els que m'agradaria fer. rient aïllat de l'exterior. amb les senyores a l'autobus que miren sense entendre. i la cantant islandesa a la que no havia donat oportunitats tornava a fer-se present en converses de nocturn dissabte. referint-me a històries sobre tatuatges i la simbologia relacionada. explicant aquella història sobre els bpm i els batecs del cor. vaig recordar com explicava aquella mateixa història temps enrere. reposant els cossos nus encara sobre els llençols. les meves paraules s'encadenaven amb, perquè no di-ho, una atractiva coherència. quan vaig callar ella em va demanar que seguís explicant-li alguna història. a l'habitació sonava ketty lester o belle & sebastian, no recordo. però el record s'acabava de fabricar en aquell precís moment sense que jo en fos conscient.

"muchas de mis canciones tienen 80 bpm, que es el ritmo del corazón cuando estas caminando. Yo escribo casi todas mis canciones cuando estoy paseando, así que hay algo de eso, sí (ríe)."
entrevista a björck recollida a 'el pop después del fin del pop'. (pablo gil).

àudio: björck: hunter

"imposible no recordarlo, y sin embargo, en el fondo, ¿qué sabemos de él? ¿qué sabemos de lo que contiene, del capricho según el que se activa su memoria, de las razones que hacen que nos conmueva tan fácilmente y, a la vez, nos avergüence tanto? son, se dirá, los grandes éxitos musicales que forman parte de la banda sonora de nuestra vida, sí, tan íntimos y a la vez tan banales...si se quiere decir así puede que sean meramente generacionales, pero, al mismo tiempo, son tan propios, tan personales...
(...) el punto de partida del ensayo de peter szendy (grandes éxitos, la filosofía en el jukebox) se construye precisamente a partir de este fenómeno, alrededor de preguntas como esta: ¿ cómo una simple pequeña melodía que parece venida de todas partes o de ningún sitio puede acompañar nuestra vida, construir su banda sonora incomparable, parecer que sintoniza con lo que forma la unicidad o lo propio de cada uno de nosotros, hacerse la portadora o la depositaria de nuestras pasiones que no admiten comparación, y sin embargo inscribirse en la circulación de un intercambio general de clichés?
himnos íntimos llama szendy a estas melodías que nos acompañan, e inthimnidad es el neologismo que acuña para nombrar este ámbito a cuyo análisis (filosófico, subrayémoslo) dedica su ensayo, un ámbito en el que se da una mágica sintonia entre la psique y el mercado, donde el cliché musical se presenta como expresión perfecta de nuestros afectos más privados...

article de miguel morey sobre un assaig de peter szendy, aparegut al suplement cultura/s de la vanguardia (20/01/2010). article sencer aquí.

àudio: ocean colour scene: magic carpet days

chandles ford no sé on para. només sé que al regne unit. des d'allà ha arribat avui aquest paquet. quatre preciositats en forma d'ep. un d'ells feia temps que el volia. els acompanyava una nota desitjant que els gaudeixi. no conec el rostre del remitent. no sé si li agrada l'amanida amb molt o poc vinagre o si preferiria tenir un dièsel a un benzina. però aquí les joies petites s'emmagatzemen en files i ordre cronològic. aquí on la neu aigualida de febrer refreda els peus al caminar. on allò de relacionar les dones amb grups de música segueix vigent. la veu de sarah cracknell m'ha recordat escenes divertides d'altres temps. que precisament ara deuen fer anys. jerseis de llana per passar el fred i passejos de gèlid vespre per intentar esvair aquest cap tant embotit avui. em fan mal els ulls de posar la vista enrere. avui, precisament avui, que he passat per davant la floristeria on també un altre dilluns vaig comprar un ram d'astromèlies. el procés. o quan el nom fa la cosa.

àudio: saint etienne: the process

conta les hores just llevar-se. mou el cap a banda i banda mentre aterra a les rajoles blanques amb grafit negre. honra a la seva religió de la quotidianitat preparant cafè i cercant el paquet de tabac. mànigues negres i bosses sota els ulls de la mida d'una bosseta de te. a les escales troba davant seu la cristina. vesteix una disfressa de princesa amb aquells colors acetats que haurien d'estar prohibits. davant les seves primerenques i vermelles ulleres sosté una càmera fotogràfica. digital. el mira i ràpidament li fa una fotografia. el seu pare li pregunta què fa, alertat per la vigorositat del flaix. ella, tranquil·la, respon que li ha fet una foto. la obvietat es manté pura en les criatures. somrient pel fugaç episodi creua el portal de fusta i topa amb un fred sever. al carrer, ja. dones que passen tancant el coll del seus abrics amb les mans. la trista nuesa dels arbres. i petites punxades ambientals als pòmuls. es tanca ràpidament al cotxe. encén el reproductor de cd i la calefacció. en aquest ordre. i mentre sona una cançó que abans el feia plorar amb relativa facilitat, es repenja i pensa en que podria deixar de treballar i dedicar-se a altres coses.

àudio: la brigada: el futur de l'art

enceta la setmana desitjant petons i dies bons. amb dies de gris ambient i vestir violeta. música d'spoon a l'estèreo mentre cerca l'escuma del primer cafè. al llit resten restes no fisiològiques d'un cap de setmana de minses intencions. un altre divendres i concert. del grup que canta himnes de dos minuts llargs. de la cerca de l'esferificació perfecte del pop. de les mètriques quotidianes i només reservades a ments pensants de sèrie limitada. estranyes tornades a casa amb els llavis inflats pel pes de ser capaç de discernir entre el ser i l'estar. recorda, també, el gust agradable del migdia al despertar. menja italià mentre reposa els peus sobre la taula. el vespre porta escenes en 16:9 i aromes de cervela i tirolesa. dues dones embotides en una minifalda tenen el semàfor en verd, però no creuen el pas zebra. pretèrit perfet en dosis baixes. futurs compostos per sembrar en dilluns. amb vistes, per primera vegada, de la cara de cervatells que venen en camí. amb glòbuls vermells, blancs i plaquetes de la mateixa factoria que hom. i és que quan les certeses no proliferen s'aferra a les que sí han florit. per tal que la mirada frontal s'enquadri de forma lleugerament més ampla.

àudio: mishima: guspira, estel o carícia

http://annadefez.blogspot.com/2010/02/tshirt.html

a banda de centenars d'entrades, restes de píxels i petjades sentimentals i sentimentalistes, aquest bloc ara també té una samarreta. que llueixo orgullós i amb el pit ample. un regal d'aquells amb essència i llavis formant un obtusangle després de rebre'l. gràcies pel cotó tintat i per tantes altres coses.

àudio: aretha franklin: honey