Biografia 2.0

Doncs el primer que diré és que m'agraden les dones, i molt...Però també m'agrada l'estiu, les rastes, els bikinis, els gelats de maduixa, Queen, les pelis d'en Tarantino, la nit, l'olor de la gespa recent tallada, els jerseis a ratlles, els petons, despertar-te i veure que encara tens 2 hores més per dormir, les xapes, la mozzarella di buffala, els serrells rectes, la Sara Loscos, l'escut del Barça, els somriures, el café, el Montferry, les xancles brasileres (i les brasileres a seques també...), Diego Armando (D10S), anar descalç, la Joana Bonet, 2 many dj's, el poker, Pepe Rubianes, el "clac-clac" que sona quan remenes cd's a la Fnac, l'orenga, la Mònica Terribas, Plats Bruts, el Born, la Torre Agbar, l'electropop, les patilles prominents, pilot V-Ball, Wilco, Tracy Chapman, plorar de riure, monopoly, els escots generosos, Deco, Andy Warhol, les fotografies en blanc i negre, London, silenci? (inclos la seva presnetadora, Bibiana), el concepte de "perro labrador", les festes, el bar de Jaume I, Razz, la rambla de Poble Nou, Facto Delafé y Las Flores Azules, les fundes nòrdiques (i també les nòrdiques), conduir, la migdiada, els mails que no són interminables cadenes, bohemian raphsody, la família, les pel·licules en blanc i negre on els actors fumen tota l'estona, ProEvolution Soccer, Vans, La Paloma, Oven, The Cure, sentir parlar italià, Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, Popart, Ferran Torrent, Gerard Quintana, observar la gent quan creu que ningú l'està mirant, el buzz, els extintors, les frases fetes traduïdes a l'anglès, Frank Sinatra, els cartells publicitaris, entrepà vegetal, retrobar un vell amic, els "informes", llepar la pega dels cigarrets, marihuana, indie, acabar el mots enreixats, escriure, el gaspatxo, euskadi, els mapes polítics Vicenç Vives, descobrir mirades furtives, perdre la noció del temps, ballar, poesia, Jordi Basté, Kraftwerk, Gaúxu, have you ever seen the rain?, veure que per fi arriba el nit bus, taggliatelle al pesto, You will never walk alone, senyera, els estels, llibertat, la Premier League, Jason Williams, les caigudes fortuites pel carrer, el whisky, les dutxes calentes pels matins d'hivern,vespa, les camises retro, Nicolas Cage, Lucía Jiménez, les converses, les mirades, l'olor a xampú, el gust de la pasta de dents, apuntar el títol d'una canço que he sentit a la ràdio, els llibres de butxaca, edding, fideua, Sultants of swing, D&G, les ulleres de pasta, Júlia Otero, els gols de falta, Najwa Nimri, Vialli's, Sant Ettiene, bootleg, The Sunday Drivers, blog, els divendres, New Order, Lucia Etxeberria, La pelota vasca, eclèctic, 3r 3a, els sopars d'estiu a la fresca, el Tio Che, La Roca, Ferran Requejo, Wmbley, escoltar una cançó en anglès i entendre-la, que pensis en mi, pensar en tu...

Àudio: The Beatles: "A day in the life".

Llueven bombas sobre mojado...

Avui Maruja Torres, entre les pàgines d'El País, ens torna a deixar constància de la seva lúcidesa verbal i la seva gran capacitat per captar l'essència d'allò que l'envolta. En el seu article, titulat "Llueven bombas sobre mojado", ens fa una radiografia in situ de la situació que es viu aquests darrers dies al Líban. És un país que coneix bé i que el sent una mica seu. I això l'ajuda a traspassar les línies impreses en paper de diari per traspuar sensibilitat vers el lector àvid d'informació. Ens parla de la classe treballadora libanesa i de la seva difícil situació. Però ho fa amb tacte, amb capacitat d'anàlisi, sense caure en el "groguisme" que en aquests casos sol ser una proada drecera, però transmetent-nos quelcom que ens fa sentir una mica més pròxims a la gent que pateix. Llegir Maruja Torres suposa un canvi de verb, i passar a sentir.

Així, tal com ens parla dels bombardejos i de les ruïnes fumejants podem ser capaços de fer-nos un petit esboç mental de la catastròfe. Ens podem fer una idea de la barbaritat que s'està produint a Orient en nom d eno sabem ben bé què. L'estat d'Israel respon a atacs terroristes amb bombardejos sobre civils. Val la pena recordar que aquesta és una lluita entre un grup terrorista contra un Estat. Crec que el món s'està tornant una mica més boig cada dia. Fins i tot, ja ni dels Peris et pots fiar...És de les poques coses segures que em quedàven.

Però ja ho deia Nicolas Cage en un atac de lucidesa a La Roca: "El món s'està anant a la merda amb servei de correu urgent..."

Àudio: Bob Marley: "War".

Perquè fa tanta calor, si està ple de fresques???

L'estiu és una època on s'ajunten dos fets apartentment divergents. Per una banda, en aquesta nostra ciutat ens desfem sota el sol barceloní i més encara enmig de la seva humitat. És un autèntic gust dinar a 30º centígrads al menjador de casa teva un dimecres al migdia...
D'altra banda, el període estival suposa una extranya proliferació de dones amb el seu màxim estat d'esveltesa i bellesa exterior. Evidentement que les dones són les mateixes que purulen al mes de febrer. Però la calor les fa desposseir d'un volum de roba important, la pell morena les fa ressaltar la seva part més llatina (papito...mi amol....) i la lleugeresa vital estiuenca les fa passejar-se amb una alegria molt més palpable a la vista. Val a dir que no voldria semblar frívol amb els meus comentaris respecte les dones, però crec que és evident que l'estiu és un temps dolent pels homes de ment, diguem-ne, més activa sexualment parlant degut a la vistositat dels cossos de les fèmines.
Dit això, crec que és important fer la següent reflexió: perquè fa tanta calor, si està tot ple de fresques?
Al primer cop d'ull pot semblar un comentari estúpid, però tots plegats hauriem de reflexionar-hi. Si les fresques plaguen els carrers, perquè les temperatures són tant altes? Potser ens estem equivocant, i no hauriem de batejar una bellesa caminant com a una fresca? No poden ser fresques si fan pujar la temperatura del personal, i de retruc la de tots plegats, fent augmentar la sensació de xafagor.
Finalment, reiterar que l'apelatiu de fresca no fa referència a una vida sexual promiscua d'una dona. És un qualificatiu relacionat estrictament a la seva bellesa i ala seva exhuberància, res més. I per tant, no voldria que és menystingués apel·lant-li elements descalifcatius.
Així doncs, espero que algú em pugui solucionar aquest dubte i que m'expliqui com li hem de dir, aquell regal de la mare naturalesa que dia rere dia trobem pels carrers de BCN mentre la resseguim amb la mirada acompanayat d'un sospir d'aquell que desitja i anhela impunament. Perquè tothom vol el que no té...

Àudio: Ben Harper: "Sexual healing"

PopArb (o la festa major d'Arbúcies...)

El passat cap de setmana es va celebrar el PopArb, festival de música independent de Catalunya, i "Els 4 mosqueters", ansiosos de labradorisme, i vam assistir entusiasmats. El cert és que ens ho vam passar molt bé, com no podia ser d'una altra manera, però el festival en si, va decebre una mica a la majoria, degut a les seves reduides dimensions allunyades de les espectatives inicials.
Tanmateix, divendres nit, després de fer un sopar copiós a casa meva, ens vam plantar allà amb ganes de guerra. El primer grup que vam veure van ser "The Pinkertones". Es conformaren com un bon inici. Els 3 dj's catalans ens deleitaren amb una sessió plena d'electrònica acurada i un espectacle amb un histrionisme treballat que va resultar altament estimulant. A ells els seguiren "The Movidas", que en resum venen a ser 2 pallassos amb peluques d'Starsky i Hutch que es dediquen a fer cançons de merda mentre insulten al públic. Així, nosaltres i les nostres refinades oïdes vam decidir marxar cap al punt fort de la nit, en Miqui Puig. Però abans d'arribar-hi alguns perills i situacions recambolesques ens assaltaren. Primerament, ens vam perdre pels bonics i frondosos boscos d'Arúcies buscant l'escenari en concret. Així, en un camí de sorra, vam intentar despistar a en Sala, que anava uns metres avançat. Per fer-ho en Dani, deixant anar l'homínid bípede que porta dins seu, es va llençar contra terra. Més concretament sobre unes bardisses encobertes per la foscor. Aturdit, s'aixecà i amb aquella veu que posa quan parla en veu baixa que sembla el Michael Jackson obés dels Simpson, ens diu: "Vaja...hi ha "zarzas"". Després del safari agafarem el cotxe i ens dedicarem a anar de nit per una carretera secundària, mentre en Dani anava apagant les llums del cotxe mentre pregonava: "Fa por, eh?".
Més tard, de camí cap a aquesta actuació, una noia ens va fer parar el cotxe i ens va entaforar a dins al seu amic, que anava en crosses (de fet anava "en crossa" perquè només en duia una...) amb el pretext que no podia caminar. Després d'haver de portar-lo el tio va i em demana el jersei perquè té fred. Jo com que sóc beneit li deixo. Fins al cap d'una estona que li demano que me'l torni, ja que me l'estava donant de si...i després faria lleig sobre la meva esvèltica figura. (Ja!). Val a dir, que el bo de la història és que el xaval en teoria no podia caminar, però el molt puta (vull recordar que en català, el mot "puta" té més de la típica definició que hom coneix) va estar fins a les 7 del matí ballant i fent-me comentaris sobre les virtuts del Summercase...
I allà va començar l'espectacle. Miqui Puig, amb dessuador militar del més "fashion"i boina a conjunt, va començar a desplegar la seva cultura musical en favor dels presents. Del seus plats començàren a rajar geni i eclectisisme amb melodïes des de David Bowie, Bob Marley, The Cure fins a Franz Ferdinand, Clap Your Hands Say Yeah o Daft Punk. Un veritable recital, que només va ser deslluit per algun espontani en estat etílic (posem per cas que parlo del Sala), que desatenent els consells dels seus amics, va anar a demanar a una cançó al Miqui Puig! Com si es tractés del dj del Merlin (neng)! I així, amb el sol despuntant i l'alcohol fent evidents els símpotmes que el caracteritzen agafarem el cotxe per tornar cap a casa, amb els preservatius intactes a la cartera però amb un somriure embriagador.
I així arribà al segon dia de festival i nosaltres cap allà. Després d'una dura jornada amb un altre àpat faragós, jocs de piscina i partides al Monopoly (on el Sala va començar a posar hotels fins i tot als cendrers). I allà vam veure en Pau Riba, que va fer mostra de que l'edat no perdona. Que ja no pot beure com fa 30 anys, sinó s'acaba equivocant presentant als seus propis músics. El teclista es deia Dani i el va presentar com a Jacky, i el bateria va dir que es deia Aleix però el van haver de corregir dient-li que es deia Àlex. Ell va afirmar que Aleix és Àlex en català...
Però després vam anar cap al millor concert del PopArb. Vam presenciar els ja mítics "Facto Delafe y Las Flores Azules". Simplement diré que va ser immens...Es presentaren els tres components a l'escenari: Marc Barrachina (Facto) als plats, Oscar D'aniello (Delafé) amb la veu cantant i fent gala d'una classe d'aquelles que es porten com qui no vol la cosa, i finalment, Élena Miquel (Las Flores Azules), simplement un àngel. Amb la seva veu dolça i lluint un labradorisme d'allò més pur, tots quedarem presos de la seva càndidesa i ansiàvem regalar-li un albornoç del mateix color que el nostre i convidar-la a un cafè per parlar de com direm als nostres fills. I que dir del concert. Va ser una mostra de saber fer impresionant. Les cançons s'anaren succeïnt amb l seva rítmica especícia, amb les seves lletres enganxoses i amb aquell to únic que només saben donar ells. Una altra dosi d'eclecticisme, farcida amb detalls de performance, com llençar llaminadures al públic, confeti a l'escenari o el cantant "tunejant-se" les bambes per fer una cançó que parla de domingueros. És a dir, que ens va encantar el concert i també a en Miqui Puig que estava d'espectador, i no va borrar el somriure en tota l'estona, mentre feia símbols amb les mans incomprensibles per nosaltres que segur havia descobert en algun viatge a l'underground de Manchester.
I d'aquesta manera donàvem les últimes puntades al cap de setmana. Que va estar ple de bona música, xapites, labradores eclecticisme, i una mica més orfe de menjar sa, sexe (solitari i grupal) i d'hores de serenitat mental.


Àudio: The Pinkertones: "Que viva la juventud"

L'snobisme d'El Molinet...

Primer dia de juliol. El carnet per punts entra en vigor. I els "4 mosqueters" se'n tornen a anar de sopar. Tanmateix aquest cop és el Chicho qui ha cobrat la seva primera nòmina "mileurista", i per tant és l'encarregat de convidar al tiberi a la resta. Com que ell paga, ell tria l'emplaçament. I no ens va decebre...
Seguint el protocol marcat pel primer sopar d'en Sala, el lloc era sorpresa. Vam arribar-hi després de fer un tour turístic a bord d'un taxi, conduit per un home sense por als perills que sobrevenen fruit de la conducció urbana. Allà trobem en Dani, que fent gala de la seva puntualitat cubana ( que és el contrari que la cubana) havia fet tard a la nostra cita prèvia per escalfar motors enmig d'unes "canyites".
Així, el restaurant ja mostra el seu encant només arribari. L'aparcament de sorra, l'emplaçament sota un pont de formigó i la seva priviliejada situació vora el riu Besòs, ja mostren l'alçada del mateix. Un cop a dins seguim embriagant-nos de l'esnobisme del local. Tots els cambrers parlen un català impecable (és a dir, que no el parlen ni per casualitat), a les parets es troben fotografies en blanc i negre d'inaguracions de l'època franquista i dins la sala hi ha un xivarri ensordeixidor que ens fa sentir com si fòssim al bell mig del mercat de la boqueria.
Al poc d'entrar i estar entaulats ja ens dirigim cap a el buffet lliure. És un quadrat rodejat de safates a rebossar de menjars variats. Els quatre estem tensos, sabem que farem un bon paper. El Sala fins i tot, acaba reconeixent el seu nerviosisme. Fruit de la tensió decidim saltar-nos la cua i ens colem davant d'una senyora, que agafa el menjar de tres safates més enllà de la seva posició natural. Hem perdut a en Dani. Però és igual, anem omplint els nostres plats amb tot allò que trobem, ens agradi o no. Acabem el recorregut i trobem per fi en Dani, al principi de la cua, menjant pinxos mentre arriba el seu torn per poder omplir el plat.
A la taula es fa silenci mentre menjem. Es succeixen els viatges, arriben plates de marisc, i aquí ningú recorda l'amistat d'anys forjada, quan es tracta d'agafar l'última gamba a costa del veí.
Al llarg del sopar les bromes es succeeixen, i on els comentaris sexuals representen més del 90% d'aquestes. Però també ocorren alguns fets paranormals, desconeguts per nosaltres. Demano un tovalló a la cambrera i amb una cara entre sorpresa i extranyada em respon: "EING?". Decideixo agafar el camí més curt i li contesto:"Una servilleta...". Es dóna per entesa. Al mateix temps ens adonem que un dels cambrers és Gerard Schröeder. I també que al costat tenim una nena d'uns 14 anys vestida com una dona d'aquelles que fumen i treballen de nit, a la qual el seu suposat pare li va refregant les seves joves natge amb les mans pecadores davant la nostra incredulitat.
S'acaba el menjar, de fet només se'l acaba el Sala. Després dels 4 postres per cap demanem els cafés. Observem que als sobrets de sucre, apareix la direcció d'el Restaurant. I cito textualment: "Restaurante El Molinet. Av. Generalitat 200 (antes Av. del Caudillo)". Què vol dir això? Antes? Cuánto antes? Potser els hauriem d'haver explicat que fa uns quants anys que vivim en democràcia.
I així acaba el sopar...I en Chicho paga religiosament. Tots li agraim de cor. Malgrat la caspa que amenaçava els nostres turmells, hem menjat com senyors (o com porcs?).
Llavors entre riures, gotes de suor i pipades al cigarret agafem el nitbus més perillós de la història (vam fer un trajecte d'uns 4km en 1'15 minuts...) i anem a fer mal cap a una altra banda...