amb l'abraçada llital. sonaven the delfonics. llegia un article sobre un grup de la 'labrador' que es diu 'irene'. i em va agradar. pensava en el pop suec. en el pop escocès. menjar japonès. cel·lulars finlandesos. techno francès. futbol britànic. cervesa catalana. cafè italià. i litertura nord-americana. coses i procedències. cel gris avui. aquest matí he comptat els anys que fa que no hi és la mare. i avui han sortit tots els dits de la mà. ha trucat la marta i m'ha dit que tot segueix igual. que s'han de canviar les flors. dies en que costa tot una mica mica més. però ens fem experts en saber portar les coses. sembla que tot plegat rau en no intentar cobrir una absència, sinó saber conviure amb determinades mancances. fent-nos cada dia una mica més grans. acumulant marques a la pell. xinxetes sobre un suro imaginari. i postals que s'acumulen en bagatges moldejables. per revisar i prendre'n una mica. aquesta nit procuraré mirar cap a dalt, que avui ja quelcom que brilla amb una mica més de força. de veritat.

àudio: teenage fanclub: if i never see you again

*batalla de 'mods' contra 'rockers'

films. històries per transportar. per distruere, per aprendre, per 'background'. en pantalles petites i grans. divendres de feina amb resultats, per fi. d'hores d'edició de vídeo. cançons boniques intercalades curosament. nit d'onanisme cinèfil a l'icària. veient la divertida i fresca 'juno' en bso. sorprés pel juvenil encant d'ellen page. onze anestèsiques hores de son. pensant en paraules escrites que no encertes a atribuir però agraeixes. recordant que m'encanta la cara de dolenta d'amy winhouse. tarda de clàssics bèl·lics gentilesa del meu cunyat. fruint d'un gran telly savalas i d'un immens donald sutherland, tot descobrint que algun dia va ser jove. vespre de silencis incòmodes. de remenar música per casa. cloent veient per enèsima vegada 'cadena perpétua', un dels meus films predilectes. bonica exaltació de l'amistat. qui no convidaria a esmorzar a morgan freeman?

àudio: the teenagers: sunset beach

el vespre s'instal·lava a l'imaginari temporal. una pluja fina insistent queia de dalt a baix, com acostuma. pluja típic del nord. constant i meticulosa. sentia el casament per tots els racons del meu cos. ganes de llit. en el físic i en el mental. cançons de sean lennon i david bowie a l'i-pod. molt poc apropiades per intentar no pensar en. distrec la ment amb cavòries preteses, algunes, i no volgudes, altres. mig somriure amb coronació metàl·lica d'alguna morena em distreu. cafès de mitja tarda i el silenci del cel·lular que m'incomoda. cert regust que odio a la boca. Fidel diu que marxa. 'el comandante' es retira. 808 state i de la soul al primavera sound. he comneçat a fer càlculs. enceto les pàgines d'una novel·la de malcom bradbury situada ala ambients universitaris de la dècada dels 70's. de forma antipedagògica vaig posar cert LP dels wilco. i tot va venir. tot va retornar, fins i tot l'olor. cert tacte perforant i no volgudament càlid a la galta. i son per no pensar...

àudio: love of lesbian: la parábola del tonto

I once had a girl, Or should I say She once had me. She showed me her room, Isn't it good? Norwegian wood. She asked my to stay and told me sit anywhere, So I looked around and I noticed there wasn't a chair. I sat on a rug Biding my time, Drinking her wine. We talked until two, And then she said, 'It's time for bed'. She told me she worked in the morning and started to laugh, I told her I didn't, and crawled off to sleep in the bath. And when I awoke I was alone, This bird has flown, So I lit a fire, Isn't it good? Norwegian wood

àudio:the beatles: norwegian wood (the bird has flown)

diumenge de sol intermitent. grisos i blaus descolorits es reparteixen el cel amb alguna llambregada de sol tènue i poruc. sona el 'pet sounds' dels beach boys. és extranyament aviat. m'he despertat amb alguns pensaments escampats pel llit. són els mateixos que vaig deixar anit. en un intent de no reprende'ls m'he llevat, com una mena de sortida endavant. no cal dir que ha estat en va. immers en la tasca de no destenyir certs records. dijous veia els facto delafe. gaudia del 'flow' regnant i d'una mena de catàrsi de bones intencions flotants. B cantava i somreia en intervals curts. certa màgia a la que li faltava alguna vocal per completar-se. i llavors passen aquella mena de coses. les que voldries t'agafessin recent dutxat i vestit de forma elegant. les que oloraves i no veies. et preguntes sobre la inexistència de facilitat en les coses. i com un senyal recordes la cançó de walter jackson. massa premonitori. un pas més per no creure en les casualitats. de caure recorrentment en la pregunta de que tampoc demanaves tant. arribo a sopars d'antics on poso presència i el cap es troba a una altra banda. presenteixo dies d'inspiració per escriure. però de la que no m'agrada...

àudio: sean lennon: parachute

*estilisme a la vista...

una cançó de felicidadblanch per despertar. no he reaccionat fins al quart minut de cançó. segueixo agafant el ritme a això de llevar-me per posar els carrers. amb els seus arbres, fanals i semàfors corresponents. com en les pel·lícules on planejen atracaments amb una maqueta perfeccionista. el cansament comença afer-se present. però frueixo de la sensació agradable d'abraçar els llençols amb ganes. de engegar soul cada nit i consumir pàgines d'algun llibre. acabada la recomanabel novel·la de kiko amat. molt recomanable. cap al final explica la història d'una cançó de walter jackson, 'it's an uphill climb to he bottom'. aquesta preciosa p´ça de soul explica la història d'un home abandonat per la seva amant. i explica aquella vertiginosa sensació que el camí de la caiguda sempre fa pujada. quan tot es perd i només esperes enfonsar-te, no pots ni deixar-te caure, perquè epr fer-ho, has de traçar el camí que fa pujada. preciosa emtàfora que em captivà. aquelles coses que t'atrapen. en petites dosis. converses sobre la taula. sinceritats agraides com sempre. cerveses de vespre amb el meu amic radiofònic i televisiu. parlem de feina, projectes i d'elles. i ens posem d'acord, com sempre. sobre el pragmatisme de veure les peces sobre el tauler i intentar col·locar-les. anar-ho fent cada dia. sense prespectives temporals que acotin el 'savoir fair' que ens caracteritza. almenys intentar-ho...

àudio: walter jackson: 'it's an uphill climb to the bottom'

despertar naturalment. sense sonoritats electròniques artificials. anyorava aquest plaer mundà. unes voltes sota l'abraçada materna dels llençols. lluint pijama a quadres. dues tasses de cafè i calades múltiples. mirant velles fotografies i parlant amb bons amics que ara viuen molt lluny d'aqui. m'agrada que ens anem posant al dia. erlend oye canta aquí amb les seus 'the whitest boy alive'. el diari reposant sobre la taula. sembla encara calent. clàssics del cine esperant per ser vistos. pocs plans a la vista i ganes de que entri llum a casa. divendres d'apurar primera setmana laboral. empapant-me de notícies i informatius indigestos. migdiada agraïda. alguna conversa de mitja tarda que remou algunes coses. sentint el pes del color gris decorant la meva vitalitat. trobada nocturna amb la meva amiga eclèctica portadora de jaqueta adidas retro. cafè nocturn i convereses afectuoses. aportant una mica de lluentor. agafant certes ganes per encarar. les coses una mica més clares avui. ganes de que acabi el mes. encetar històries i recopilar. la cinta de la moleskine destensada i el punta fina sense caputxó. ara 'the pinker tones' sonen aquí. amalgamant vintage, retro i electrònica. això tenia un nom...sí, eclèctic!

àudio: the four tops: bernadette

" and when i speak of you i see envy in other men's eyes..."

* from 'bansky'...

ella li parlava. agafant veritats per sota les aixelles. sostenint-les amb força i mostrant-les i fent-les visibles. com quan s'agafen els nadons. li premia la mà amb les seves. li demanava que el mirés als ulls quan les llàgrimes es començaven a fer-se visibles. li deia que plorar neteja els ulls. que cal fer-ho quan es veu tot borrós. li deia que gaudis del que li agarda. de la música, de la saviesa, de la lectura, de les seves amants, del que el forma. mentre ell parlava de desubicació, ella el contrarrestava amb plans de futur i amb precioses prespectives que injectaven petites d'osi d'aire a l'orgull. ell feia gala de les seves poques paraules. però agraia molt fort per dins seu. històries de convereses de qualsevol vespre a qualsevol bar de qualsevol lloc. coses que passen quan tot fa una mica més de mal. i el cos no aguant més cops que variin els colors de la pell. ja siguin reals o migainaris, els cops. els equilibres sobre cordes poc estables mai han estat fàcils. però ningú va dir que ho fos. avisats estem. tornar a aixecar-se o decidir caure. metàfores que sempre estan allà. o aquí. fa fred. tanmateix encara deixa sentir com flueixen coses. només faltarà posar-les-hi nom o donar-les-hi forma.

àudio: smokey robinson & the miracles: (you can) depend on me

*soul. always...

eren les 6:15 del matí. al carrer regna una tranquil·la però decidida activitat. he trobat més gent de la que esperava. més bars i forns oberts del que pensava. la gent camina en silenci. conscient de l'hora indecent regnant. però semblen orgullosos. el fet de ser dels primers de posar-se a treballar atorga una mena de sentiment de vàlua pròpia. a l'i-pod sonava alguna cançó de wilco. el meu cap ple de boira i l'estòmac desubicat. per la falta de son. una mala nit fruit dels nervis i d'aquella típica sensació de no voler adormir-se. però ha estat un bon primer dia de feina. segueixo teixint plans als meus horitzons mentals. viatges per fer. paraules que escriure. cançons que cantar. i melodies que repicar al subconscient. alguna sensació extranya, també. que em sona. no m'acaba d'agradar i no voldria atribuir-la al que temo. però sospito que aquestes coses no són possibles de controlar. requireixen digestió lenta. com el dinar de diumenge per celebrar la meva onomàstica. família, bromes i regals. la meva germana i el meu cunyat tornen a delectar-me amb art. aquest cop el 'white album' dels beatles. i el meu pare la segona novel·la pulp de kiko amat. al vespre sopar amb el meu amic radiofònic i ara també televisiu. menjar japonès, confiança a la taula i camaraderia per donar sentit a tot plegat. segueixo creixent.

àudio: the beatles: i will

dissabte de res. dels peus sense tocar el carrer. plans nocturns que van caient. absències, negatives, posposicions i trucades no contestades. certa sensació de buidor emocional. com alguna paraula que es creua fent els mots encreuats. quan alguna lletra que hauria de servir de pista et resulta malsonant, i no t'ajuda. més aviat el contrari. acabo de veure 'match point'. a vegades la victòria depén de si la pilota avançarà o no després de tocar a la xarxa. i més tard el problema vé quan has de decidir si guanyes o perds, tot i saber en quina banda ha caigut la bola. m'agrada molt scarlett johanson. em fascina. els seus llavis. la seva cara que mescla desitjos de culpabilitat amb tints d'innocència. a més em recorda a ella. aquella que m'agrada recollir a casa seva. que quan somriu tens la sensació que un pam separa els teus peus del terra. malgrat les coses no són sempre com voldries. detalls als que voldries no atendre amb tanta atenció. i llavors tens un 'però' vacil·lan-te. amb un somriure de suficiència. com el nen petit de la sèrie 'a family guy'. alguna cançó perillosa acaba d'arribar al meu cap. no crec que de forma aleatòria. tinc ganes que sigui demà.

àudio: mishima: un tros de fang

"...com un idiota que compta el temps perdut, entre un 'ja ens veurem' i un 'avui no puc'...