Segueixo amb la tendència de sentiments a flor de pell. Noto com em vessen des de dins. Conformants cascades inaturables i de difícil predicció. Sento aquella amarga sensació que les coses em superen. Arribar a un punt on ja no veus un retorn massa clar. De no saber quines coses dir. De no saber com dir les que pots expressar. Discutir o expressar punts de vista diferents amb persones altament importants em suposa una amargor complexa de descriure. No sembla un punt d'inflexió més d'una relació d'anys. Sembla que les coses han canviat. I no sé ben bé com ho han fet. Desconec haver prés camins que m'hagin portat fins a aquí. Tots hem fet coses malament. Les paraules repiquen en interlocutors més allunyats del que deurien d'estar. Per contrapartida, alguns mots prenen formes puntiagudes i penetren pantalles massa febles avui. I entren i s'instal·len a dins. Ressonant constantment i repicant contra tot allò que troben. Això provoca distorsions i variacions de prisma d'aspectes que semblaven assentats fins al moment. Tot tremola avui. Tot plegat segueix una mica inestable. Surant de forma dubitativa. Com un vaixell de paper en aigües massa remogudes. Avui hi ha melancolia o certa tristesa. Però sense estridències ni melodràmes. Aflicció per estats personals no desitjats. Espero que les notes de Miles Davis que ressonen mentre escric m'asserenin una mica. Després, alguna sèrie catalana de ficció d'alta qualitat amb grans actors espero que m'arrenqui alguna ganyota diferent. I una mica de lectura del llibre de Capote que he començat avui per rubricar una jornada massa grisa i per evocar temps passats millors en certes coses...Suposo que com el bon cuiner, tot rau en saber tenir bona vista amb els aliments. Com algú em va dir una vegada, espero triar bé entre les nectarines del mercat com suposadament ho faig amb les paraules que m'aglopen.

Àudio: Miles Davis: Take five

"He said "I'll protect you like you are the crown jewels"...Així comença la cançó de Camera Obscura: Lloyd I'm ready to be heartbroken. I així voldria que comencèssin certes converses amb certes persones. Potser massa empalagós o un xic "sentimentaloide". Però els dies recents sento el que em corre per dins molt a prop. Prenent els revolts del meu interior enganxat a la pell. A punt de sortir. Una altra etapa de nervi aflorant. Un loop d'un altre estil. Dels que conformen part de la meva vida. Potser per això m'emociono escoltant històries de companys sobre aventures juvenils que acaben en desenllaços inesperats. Potser per això he decidit començar una col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu. Fa temps que les tinc al cap, tanmateix. Potser per això m'impacten molt a dins fotografies d'exposicions a centres de cultura contemporània. Potser per això somric més tímidament a la noia de xapeta vermella de l'editorial. Potser per això em faig preguntes existencials mentre llegeixo llibres d'autors beatnik. Potser per això em miro amb menys benevolència al mirall. Potser per això friso pensant en les hores de son que porten els sentiments aflorables a capes subterrànies menys malignes. Segueiox benerant el somni (físic) com a plaer vital. Tanmateix no el prenc, ja, com un antídot contra les vivències, sinó com un complement d'existència. M'agrada sentir la capacitat de sentir. Segurament la voldria en dosis més saludables, però m'agrada el marc d'aquesta fotografia en si. Com a conjunt. Potser per això...

Àudio: Madee: Broken Man

Col·lecció de DONES a les que regalaria un barnús del mateix color del meu:

#2: Bibiana Vallve
Li demanaria que em despertés dient-me "eclèctic" a cau d'orella cada matí i aniriem plegats al Razz a ballar cançons dels Smiths.

Àudio: The Smith: Bigmouth Strikes Again

Col·lecció de DONES a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:
#1- Flora Saura

Em passaria la vida parlant de sexe amb ella i fent passejos en bicicleta per la Barceloneta...

Àudio: Los Sencillos: Nadie encuentra lo que busca

(Ninyotoxico)

Anit, en el programa de ràdio on col·laboro vaig recomanar el disc "Bandwagonesque" dels Teenage Fan Club. Vaig demanar-li a en Pau que el radiés amb èmfasi. Dient-li que es tracta d'un d'aquells grups poc coneguts pel públic en general però que tenen un gran seguiment a arreu entre un determinat tipus de gent. Val molt la pena descobrir-los. No són el típic grup que la seva originalitat recau en anar d'alternatius. Simplement fan pop de qualitat. De cançons rodones, melodies aparentment senzilles i esferes sonores flotants. Així els describia ahir. Amb aquesta gramàtica pomposa tant meva, de dubtosa utilitat i d'enteniment extrany. És la meva manera de fer les coses. I aquest matí, mentre repassava aquestes paraules en esquemes mentals últimament molt tupits, pensava en cotxes sense destí gaire fixes. De fons "the concept" o "star sign". A la maleta jerseis, bufanda i algun llibre de Monzó o Capote. Cercant, resseguint l'esdevenir de les carreteres, paratges de llarg accés on respirar ua calma que m'ajudi a acompassar els pensaments i l'aire que m'oxigena el cervell. Matins que golpejen amb aquell gèlid fred de primeres hores del matí, on la humitat té aquell punt que l'agraeixes. Àpats amb amanida de rúcula i arròs amb rap. Compartint el cafè de sobretaula amb la savia conversa del silenci. Aquella que s'erigeix com a imprescindible quan es desitjada. Seguir modelant aquestes coses meves. Les que tenen la meva prespectiva. Normalment diferent dels que m'envolten. Com si jo les mires des d'una altra banda. A vegades aconsegeuix cohibir-me aquest element caledoscòpic que té la meva manera de mirar en compració amb la forma en que ho fan els altres. Espero poder fer algú dia aquest viatge en solitari. Poques vegades he tingut aquesta sensació de necessitar posar terra pel mig. Com diuen els actors que fumen constantment a les pel·lícules en blanc i negre. De moment seguiré viatjant entre les quatre parets del meu cervell. Segeuxi sent més barat. De moment tinc això. Demà ja veurem...

Àudio: Mishima: Sunny day

(Cesc)

Dilluns. Uff...Per sempre haurien d'anar lligats aquest substanitu i la onomatopeia que en aquest cas l'acompanya. Però ja projecto sobre el calendari dies de més tranquilitat. Jornades de festa, viatges i prespectives més obertes. Sento la necessitat de temps lliure per a pensar en les coses que amoblen el cap. Aquelles que donen voltes des de fa un temps ençà. Tot millor i la construcció d'històries creix. Per fi començo a veure pocs forats en el suro Comencen ja a regnar xinxetes de colors sostenint postals de moments. Amb unes gents concretes, una banda sonora determinada i un estat d'ànim més o menys pausible. Tot sembla estar bé. No em queixo. Però tinc ganes de digerir mentalment certes coses. Donar temps a les retines a configurar aquesta nova configuració que tenen davant. Meditar relacions personals passades, presents i futures. Somric amb noves persones. N'enyoro d'altres. Necessito pensar en com han d'anar les coses per recuperar persones allunyades. Però sense caure en la tendència d'autoflagel·lació de sempre. Faig moltes coses malament. Però també la resta. Estic cansat de moltes "certes coses" i de ser l'únic que sovint les diu en veu alta. Prendré aquests anhelats dies més relaxats per madurar totes aquestes coses que voltejen. De forma més suau alguns dies, de manera força més voluptuosa alguns altres. Procuraré alguna passejada pel centre comptal. Compres de temporada i algun petit luxe cotididià per refer el meu ego. Cafès sobre taules de marbre omplint cendrers de vidre. Lectures regalades en sofàs on enfonses el cap i els pensaments. Potser alguna pel·licula de Hitchcock que possin els pèls dels braços en alerta. Però tot això para dies de més calma. De moment toquen altres coses. Toquen altres pensaments.

Àudio: The Linn Youki Project: Auxili

Un pas més en la meva carrera com a nou comunicador...diga'm eclèctic, però d'aquí quatre dies em llegiu el Tentaciones parlant del grup més indie del moment que va sortir fa tres dies en un poblet proper a Glasgow...

http://www.ritmes.net/pritmes/rtItem.jsp?hiItemId=216655731&hiEstil=ritmes&hiItemNom=articles

Àudio: The Flaming Lips: Yeah yeah song

Ahir vaig trepitjar per primer cop la Sala Apolo. No entenc perquè no hi havia anat mai encara, tot i ser una de les sales mítiques de BCN. El meu company de concert, i de vista priviliejada (quan hi ha dones boniques al voltant) també s'estrenava. Després d'escoltar els 12twelve, que no estan malament però potser és millor escoltar-los de fons, va aparèixer el gran, grandíssim Miqui Puig. A tots el que el detesten sense motivacions aparents els recomano que l'escoltin, el llegeixin o el vegin. Va dedicar el concert a Andrés Iniesta (grande Andrés). Va aparèixer amb una "bomber" plena de xapes i brodats que només un "cool" autèntic es pot permetre el luxe de portar. Faltaren algunes de les mítques cançons però en van sonar moltes. Va desgranar el seu últim disc, que encara no ha pogut editar i que desconeixia, però em va captivar. Cançons intel·ligents, eclèctiques melodïes i aquell estil propi, tan northern soul, que l'acompanya. La seva és música de mudar. Aquella que s'ha d'escoltar però també sentir. Lletres sobre coses seves que es converteixen de tothom i ironies pulidíssimes que despunten un somriure cada cop que les encaixes adeqüadament. Avui he despertat amb aquell regust a record nocturn. El dia es presenta menys feixuc amb la companyia d'imatges del dia anterior. He evocat alguna d'aquestes postals dinant amb molt bona companyia. Un glaçonet de melocotó molt bufó. Com m'agraden aquestes confiances teixides a base d'anys, d'hores al bar i de sortides etíliques comunes. Potser el temps és curt relativament, però els sentiments solen ser poc conjugables amb els temps transcorregut. Tampoc m'extendré amb floretes cap a ella, perquè ella ja les sap (sobradament dites) i perquè sé que em llegirà, llavors això semblaria una ensabonada de cara a la galeria no pretesa. Penso aprofitar la tarda lliure per passejar una mica pel centre. Alguna gestió pendent i comprar un disc que des d'ahir ja considero indispensable. L'he tingut més de dues vegades a la mà. Però anit algunes notes m'entraren al cervell dient-me que la tercera seria la última. "Pídete un dia de fiesta, diles que estas enferma..."

Àudio: Miqui Puig: La puta canción de amor en la que el chico gana

He encetat el dia amb una altra estona asfixiant al metro. He intimat físicament, de forma involuntària (empés per la gent), amb un pakistaní i una joveneta formosa. Que bonic és aquell moment on una glopada de gent decideix baixar a la mateixa parada. I tries un espai més ampli per tu. Reprens l'alè. I pots treure litúrgicament el teu llibre de la bossa i submergir-te. Una preuada estoenta prèvia a la feina. Tanmateix, hi ha dies dies que no em ve de gust llegir. No sé perquè. Aquests dies gaudeixo d'un altre llibre de Haruki Murakami, "El meu amor Sputnik". Cada dia em fascina més aquest autor nipó. La seva frescor escrivint resulta molt fruible. Els seus personatges es tornen proxims tot i viure històries molt diferents a la meva. I especialment, les seves referències musicals, autenticament omnipresents, m'inspiren i em contextualitzen en el relat de forma molt onírica. Llegia fa poc a la seva web, totes les referències musicals que apareixen a les seves novel·les. Un autèntic reguitzell de temes per posar d'àudio de la vida de qualsevol. Música clàssica, jazz, clàssics dels 50's i 60's i les continues referències als Beatles a "Tòquio Blues"...Les cançons que acompanyen als seus personatges em fa pensar en les que sonoritzen la meva vida. Potser la meva vida és massa pop. Nostalgies diverses i sensibilitat extrema. Avui la meva banda sonora són cançons d'amor i desamor. Aquesta nit concert de Miqui Puig amb l'amic més "poppy" que tinc. Gaudirem de la música en directe, soparem massa, parlarem del de sempre i suspirarem per les mateixes noies de sempre. Les de xapeta, ulleres de pasta, biciambcistelldevímetidiaridegentambopinió, mirada lumínica i somriure eclèctic. "Totalmente a favor del rock'n roll y del techno-pop, a favor, totalmente a favor, de ti..."

Àudio: David Bowie: Space odity

...segurament és el seu somriure que dibuixa la seva mirada nítida. Potser són els seus llavis que desfant la simplicitat línial creant formes còncaves amb una facilitat que espanta. Potser és el seu cos estilitzat i que camina tot en un conjunt. Potser són els seus melucs prominents que segueixo amb la mirada sense pensar en les conseqüències. Potser és el seu estil cuidat i modern però sense gaires estridències. Potser és la seva feina del pis de dalt d'alguna editorial. Potser és perquè es diu Marta. Potser és per veure-la fumar al carrer, intentant perseguir el sol, amb El País sota el braç. Potser és perquè sembla uns quants anys més gran que jo...Poques coses certes i molts condicionals. La visió ràpida i inesperada ha evocat preguntes. Però sobretot suspirs. Gran símbol d'anhel i inabastabilitat. Aquest matí ha estat de son escurçat Ganes de llegir al metro però no poder ni respirar per l'aglomeració. M'encanta enganxar algú que mirava dissimuladament les meves rastes. Les senyores "middle-age" exposen ganyotes indesxifrables. Avui una teenager rossa llegia les xapes de la meva americana sense vacilacions. La gent gasta poca vergonya. Jo, en aquest sentit, segueixo anant al revés que la resta. Guions i personatges segueixen voltejant el meu cap. També cançons de The Flaming Lips. I el concert de demà de Miqui Puig al que no crec que pugui anar. I el concert de divendres de The Magic Numbers pel qual no tinc acompanyant. I el de dissabte de Unfinishe Simpathy que tampoc en tinc. Necessito acompanyant per anar a concerts. Sóc l'home que volia anar a molts concerts però no tenia acompanyants per anar-hi. Sembla el títol d'un llibre de Quim Monzó. Com m'agradaria poder escriure un llibre. És un dels projectes "long play". Allà estan. Amb les altres coses que tinc pensades per quan em faci gran...Segeueixo esperant...

Àudio: Peanut Pie: L-Girl

...puc arribar a dir que em sento còmode fent la broma de que ara sóc un artista. La faig a amics i familiars quan els explico les grabacions. Tot plegat és un report amateur i un curt molt curt. No deixen de ser treballs universitaris. Però el més important és que em fan il·lusió. Idees sobre guions que apareixen sense avisar enmig d'un "dinar de feina". Em segueixo preguntant sobre que vull ser de gran. Ja queden lluny la idea (i la forma física) de ser futbolista o cuiner, que deia de petit. Es mescla neguit, il·lusió i expectatives a l'hora de pensar en el futur a llarg termini. Somiar aquí és més barat...Desconec el camí professional i vital que prendré quan em faci gran. Però quan em faré gran? Potser has d'avisar al metge per ser-ne o succeeix com la primera pol·lució nocturna, que arriba un bon dia sense avisar i ja es queda per sempre. Suposo que quan arribi seré madur i una persona seriosa. Veient-me ara mateix dedueixo que falta molt de temps. M'agrada imaginar un dia rutinari d'aquí a. Veig tasses amb pin-ups en alguna cuina reformada d'un pis al PobleNou de BCN. Reunions sobre projectes artístics en despatxos petits, amb molta finestra i neveres i cafeteres. TFT's, eddings de colors sobre la taula i entusiasme laboral. Espero gaudir d'una feina que no em costi feina fer.-la. Aquí és més barat somiar. En aquest dilluns solejat. De dia despré de dinar familiar a casa. Dels que fan il·lusió. Arròs amb bolets i cervesa per compartir. Sempre prefereixo fregar els plats sentint veus al menjador. I la tarda passà lleugera. Massa per ser diumenge. Feina, curses a la Play i victòria fàcil del nostre mésqueunclub. Un bonic final de setmana. Espero que sigui un bon senyal per la recent encetada setmana. I també pel meu futur com a persona gran, serios i madura, que va cap a la feina sense pensar en la tornada.

Àudio: Stereolab: Lo Boob Oscillator

El temps es troba avui com estancat. Em refereixo al metereològic. El cel sembla que no acaba de decidir-se. El sol intenta prendre la iniciativa tímidament i la temperatura segueix fent de turista en aquestes dates. Penso en el temps i en la meva insistència en parlar-ne. Sobretot aquí. Ahir llegia a Bourdieu explicant que la meteorologia és el tema de conversa recorrent per excel·lència perquè la gent no es pot posicionar. Ningú està a favor del sol, o es discutirà en favor de la pluja. Als ascensors no es produiran barralles per culpa de les isoberes o dels anticiclons. M'entristeix una mica adonar-me de la nostra ofegant sequedat. Entesa com a les poques ganes que tenim, en general, de mullar-nos. Ja aquestes alçades del dia he fruit de dues estones emmarcades amb un somriure. La primera per veure visites de persones admirades aquí. A més parlant de múscia. La segona ha nascut en una conversa telefònica amb l'amic (ja si) Francis Ford Pericas. Company de rodatge i d'humor intel·ligent. m'ha fascinat pel cable telefònic amb les seves idees pel report. M'entusiasma a mi mateix. Sento quelcom semblant a l'excitació a l'imaginar les imatges (properes) del treball acabat. Segurament, o segur, no anem a Sundance amb aquest report però els bons moments allà queden. I també se n'hi impregnen. La tarda ja s'enceta i diviso la sortida de la feina. Per aquesta tarda demano una mica de migdiada amb música de fons. Amb els dos LP's de Call & Response i Holland Park que vaig comprar ahir. En una botiga nova que vaig descobrir. TOT música fora de l'àmbit comercial. Una delícia pels aprenents de musicòleg. Ha de ser orgàsmic per algú que hi entengui. Apuraré aquesta tarda amb una mica de feina universitària. Potser ben sopat una copa al Raval per veure actuar un company. Però faré bondat. Ho prometo. Així donaré la benvinguda a l'estimadíssim divendres. Possiblement torni en cotxe cap a casa, sol. Escoltant quelcom de brit pop, pensant en plans, contrapicats i bandes sonores. Mirant-me els ulls cansats al retrovisor, però somrient perquè ja és divendres...

Àudio: Call & Response: Blowin' bubbles

La ja rutina dels blogs s'ha convertit en un exercici diari que em fascina. Resulta molt enriquidor i ociós llegir en diaris aliens històries pròpies o no, però que en certa mesura t'apropies Pots participar-hi o no però hi vas prenent part de forma més o menys interactiva. Frueixo amb relats sobre jornades entre amics a comarques properes on jo hi era. Amb ficcions més o menys curtes que tinc la sensació que s'assemblen una mica a mi i que respiren un aire gèlid de prèssec. També gaudeixo de vides londinenques i "backgrounds" cinematogràfics que voldria per mi. De tot disfruto com a espectador o com a actor. Cada dia, o gairebé, evoco en el meu propi espai les coses que suren en el meu interior més o menys ric. No costa despullar-se quan es fa amb sinceritat i quan es diuen les coses sense més acompanyant que la complicitat dels qui les llegeixen. Tot això ja forma part de les meves noves rutines. Intento una nova manera de fer les coses. Com ahir deia una escritora novell, procuro sortir del bucle amb insistència però amb grans dosi de cotidianitat. Sense estridències. Traçant una línia visible amb una banda sonora que anhela coherència en si mateixa. Sembla que el meu cos torna a reubicar-se després de l'engripada. L'activitat general s'amotlla a la meva anatomia imperfecta, mica en mica. Com el xup-xup dels bons plats elaborats en cassola. O viceversa. Cafès/tés amb un emergent dissenyador i a més bon amic de temps. D'aquells que com les nòvies, coneixes als seus pares formalment. Reviscudes anècdotes, bromes, botigues de roba se segonà mà, discos de Dorian i Beck, samarretes adidas "so 60's & oldie", i comentaris sobre "rock steady sentimentaloide". Parlem sobre futurs projectes i sobre les diferències enre Mac i Pc com si de dos expertes es tractés. Però de forma natural, sense que es noti. Torno a casa content però hi arribo tremendament cansat. L'últim cigarro del dia (el que faig des del llit ALWAYS)no deixa pas ni a la lectura ni a tv nocturna amb programes de tendències o informatius punyents. Només va venir somni profund. D'horari infantil. Previ a la mitjanit. Feia dies que no donava la benvinguda al nou dia hores després de que hagi començat. Encara que crec que a ell li és igual. Els dies et tracten de la meteixa manera, independentment de l'hora en que els donis la benvinguda...

Àudio: Sidonie: Sidonie goes to London

Mentre recolzava el meu cos tullit contra la porta i mirava la màquina de cafè fent sorolls extranys, esboçava un somriure i posava la mirada cap amunt. Estava ademetent que avui em sento una mica millor. Els dilluns mai han estat el meu fort. Ahir fou encara més accentuada la sensació de cansament prematur i de desidia allargassada. Com sempre, petits matissos o el propi esdevenir de les coses em van portar a aterrar a la nit plàcida gairebé sense adonar-me'n. Em va ajudar trobar-me per sorpresa cançons de pop en català dels "early 90's"que tenia aparcades,amb dedicatòries personalitzades en certes veus. Encara no sóc poru vell per recordar la jovrntut, però si per rememorar aquelles primeres cançons apreses. Reviure aquella sensació de sentir melodies que et dien moltes coses però n'ets conscient de que te'n diràn moltes més. Cabells curts i pòmuls verges de pèl tararejaven aquelles cançons per mi provocadores. Sons kitsch molt dels noranta molt evocadores. Jo funciono al revés que els post-joves d'avui en dia.
Hagués volgut viure la meva joventut als 80's per:
- gaudir del pop lleuger dels The Cure sense entendre les seves lletres
- per poder vist alguna vegada a la meva vida els Queen en directe (tots quatre, no "només" a Bryan May i Roger Taylor)
- emocionar-me amb Morrissey capitanejant The Smiths
- sorprendre'm amb l'electro-pop de New Order
- comprar algun LP de Los Sencillos el dia que sortia a la venda
Però la visc a princpis dels 00's (nou conceote?) i per tant:
- guadeixo dels clàssics amb una nova prespectiva
- puc posar "banquet" de Bloc Party en una festa universitària
- el meu cos s'entrega a l'histrionisme amb Postal Service
- m'emociono amb Miqui Puig com a cantant solista de cançons d'amor i desamor
- puc escoltar al meu cotxe l'elèctrica guitarrística del "Live at Tokyo" dels Mäximo Park
- reuneixo tots els meus sentits davant de l'escenari fruint d'un concert de Mishima
Suposo que cada etapa té les seves coses. A vegades penso que hagués volgut ser un jove dels 80's. Però ja he fet tard. Encara que no perdo mai l'esperança...

Àudio: Sau: Encara que siguin de bar

(Fragil)

Aquella extranya sensació d'esguard, amb la boca entreoberta i els ulls fent arquejar les celles és la que se t'apodera del teu rostre quan reps una sorpresa. Feia molt de temps que no en rebia una. Acostuma a preparar-ne més que no pas rebre'n. Però la d'aquest dissabte fou inesperada i interiorment molt agraïda. Somrius quan t'adones que algú ha estat cuinant l'esdeveniment sense que tu te'n adonis. I no pares de donar voltes al cap sobre perquè no te'n havies adonat. Agraeixo la planificació, el dinar tipus "jubilat convergent" al Montseny (encara recordo el gust dels cargols i l'olor del cap i pota), el viatge cap a Vic i la magnífica tarda de karting. Aquestes són aquella sèrie d'activitats que, per si soles, ja són un "divertimento" important. Però si les fas en bona companyia (aquella consdescendent), tot plegat pren un aire épic, molt cavalleresc. Mentre lluito per no tancar els ulls a la feina, recordo l'olor a benzina. Em vé al cap aquella sensació marejant de velocitat. Els comentaris a peu de pista. Els avançaments impossibles i desaconsellables. Les rialles i aquesta camaraderia tant d'entre homes. Que s'exalta quan hi ha cotxes o futbol enmig Potser és primari, però és intens. I a més, és el que hi ha. Llàstima que el cansament no ens va permetre fer un llaç perfecte amb la nit per acabar de fer una postal d'aquell dia. Alguna absència no compresa i la fatiga no van permetre rubricar. Tanmateix ho vam intentar. La presència d'alguna bellesa desfermant ens va acabar d'aplatanar. I encara es demana explicacions mentre el color roig reflexa el seu rostre, provinent d'alguna cartulina. Gràcies als qui ho van fer possible. Espero que no sigui l'última. Segur que ens en queden moltes. O potser no. Però gaudirem de les que vinguin.Segueixo amb un cansament galopant. I need holidays, quickly...Per mitigar tot plegat penso en que posaré a la maleta. En com decoraria un hipotètic pis (meu). En discos de Stereolab que afegir a la meva col·lecció. En flassades coloristes per a llits per compartir. En gols increibles de brasilers riallers que porten el 10 dels escollits a l'esquena. En reports que despunten un final. En llibres que llegir. En fotografies que emmarcar. En fi, en les meves coses. Les que m'agraden i les que em fan aquest punt extrany. Una mica allunya del que m'envolta...

Àudio: Mäximo Park: Going missing

Tot i les poques hores de son he trobat , aquest matí, un somriure entre els llençols. Al recordar que havia dormit sol he deduit que era meu i no he tingut problema en posar-me'l. Mentre desplegava les activitats rutinàries matinals anava recordant el dia anterior. Ha estat l'últim de refredat important. Avui ja tot una mica millor. La jornada va anar passant lenta, amb un aire pacient, semblant a la condescendència. Les rastolines gripals m'encrostaven i l'aire es tornava espès. El vespre em regalà noves prespectives. Converses entre homes sobre el que més ens agrada. Sempre amb respecte. I la nit atera amb sopars entre universitaris. Molt a l'estil de les pel·licules americanes. Pisos cèntrics amb armaris de quatre x quatre decorant els passadissos, que reben més persones de les que poden absorbir. Mica en mica es van teixint confiances i complicitats amb gent coneguda relativament fa poc. La història de sempre de les postals, les xinxetes, els maons, i els suros ansiosos de ser perforats. Cervesa, cigarretes, truita precuinada i pacharan amenitzan aquest "lunch" més o menys improvitzat. Riures, somriures i suspirs. Suspirs per comentaris que sents que et voltejen el cor, i als quals no vols donar importància, però l'acaben tenint. Em fuetejo l'enteniment amb preguntes, segurament retòriques. Totes comencen per "I si...?". Però cada cosa al seu temps i espero que aquest cop espero que els esdeveniments em piquin l'ullet enjugassadament. Penso en que tan de bo existís algun mecanisme biològic per regular la nostra freqüència de pensament. En permetre'm el luxe de, a estones, tenir el cap tan sols per portar les rastes. I res més. Aquesta roda viciosa de pensar i donar voltes a les coses. Que em cansa tant, però desconec com aturar. Tot són dobles lectures i relectures de temes i històries que no les hauríen de tenir. Envejo a Vincent Vega i Jules Winnfield a Pulp Fiction. On donen poques voltes al cap i unes quantes més al carregador de la pistola. Al tema que regalen més activitat cerebral és als quarts de lliure amb formatge i a com els anomenen a Europa. Uns "grandes". En fi, segueixo amb "lo meu". Si em veuen capficat facin-me pensar en una altre cosa...O sigui, pensar no...Millor no pensar en una altra cosa...

Àudio: The Flaming Lips: Wedding Crashes

(Bigfish)

Un altre dia més de refredat. La savia saivesa popular diu que són tres o quatre dies així. Però ja avui sense la tranquilitat de casa i la manta al sofà. Avui ja a la feina. Tossint a la pantalla del pc. Les companyes de feina( un ramat de Chicas de Oro) em pregunten com em trobo i m'expliquen infinitat de remeis casolans per a la tos nocturna. Tinc el pit agafat. Penso en deixar de fumar, com sempre en aquests casos. Tampoc em prenc seriosament els meus pensaments. No ho acostumo a fer gaire. El matí ha tornat a ser molt menys gèlid. Adoro el sol hivernal. He anat cap a la feina escoltant els Gigolo Aunts i la canço de Moby amb Amaral. Vull reconèixer que em fascina la versió. La veu d'aquesta dona em diu moltes coses. I el geni del cantant calb moltes altres. Queden massa coses per fer i poques ganes de fer-les. El malestar m'acompanya de forma omnipresent. La feina és avui un oasi sense coses per fer. Escric, penso, navego, tosso i penso insistentment en marxar d'aquí. Ahir endreçava papers del meu escritori. M'agradar remenar paperassa acumulada. Sempre trobes alguna sorpresa. Quelcom oblidat o alguna cosa que ha prés una nova dimensió amb el pas del temps. Fotografies de bodes passades. Textos escrits per mi (a mà). Documents d'universitats enyorades...Coses que formen part del passat. I que m'agrada anar acumulant. Engreixar el teu "background". És extranya aquesta sensació d'acumular ja moltes coses a la retina. Com si t'anéssis fent conscient, mica en mica, de l'edat i de que aquesta és seqüencial. Un sentiment rar, molt meu. Avui estreno samarreta. Surto en una foto d'El Periódico.

Àudio: Gigolo Aunts: The girl from yesterday

Com un d'aquells somnis lleugers però intensament imaginats apareixes de forma clarivident. Jo apareixo amb un barnús a les mans. Amb la cinta que fa de cinturó mig devallada. Oferint-lo. Cercant una digna mestressa. Algú com tu. Amb aquesta bellesa tan càndida que m'hipnotitza. Amb aquest somriure tant ample i generós, que despunta sense necessitat de demandes. Amb aquesta minça timidesa que em desarma. Amb la teva veu que m'acarona de forma embrionària i que em transporta a postals idíl·liques. Amb aquestes faldilles serioses i aquestes bruses de tirants juganers. Amb aquesta pell que intueixo tancant els ulls. Totes aquestes coses que imagino des d'allà baix. Mentre dones gas i gemegues histrionicament i t'observem, embadalits, jo i algun amic més amb ganes de regalar barnussos. Mentrestant segueixo escoltan-te amb aquest barnús, amb un ram de flors blaves a l'altre mà, amb l'esperit eclèctic i l'ànima cegada per la llum que t'acompanya...

Àudio: Facto Delafe y Las Flores Azules: La Luz

Coses que em permeto per passar un dia acaronant un maleit refredat:
- aixecar-me sense el so d'un despertador empaitan-te
- decidir, en pijama, que prendré per esmorzar
- fer-ho mirant magazines matinals televisius
- sentir el soroll de fons que fan els nens mentre juguen al pati d'una escola propera
- llegir e correu sense vigilar que no vingui el meu cap
- dutxar-me lentament, deixant que l'aigua, després de relliscar pel meu cos, ompli el fons de la banyera
- llogar alguna pel·licula sobre novel·les cavalleresques que tenia pendent de veure
- escoltar plàcidament Camera Obscura mentre llegeixes jeient en un puff nou
- cuinar serenament un arròs amb verdures i gambes per dinar
- dormitejar al sofà de forma intencionada
- enyorar noies de mirada dolça que et cuidin i et donguin els medicaments

Àudio: Antony & The Johnsons: Deeper than love

Aquest dimarts de tardor tardana m'ha regalat un refredat. El tercer en poc temps. Els mocs físics em cauen juntament amb els metafòrics. La bondat hivernal s'ha girat en contra meva mostrant uns símptomes no desitjats. Malgrat tot segueixo anant a la feina. Patint un corporativisme que no entenc i no he demanat, però que pateixo. Avui tampoc he pogut seure la metro. No he trobat mirades somrients que m'engresquéssin. Tan sols alguna executiva amb faldilla texana, mitjes negres i botes de cuir a mitja cama. Caufred...Ja ha arribat (per fi) a la feina la samarreta que m'havien d'enviar. A sobre m'han regalat un Cd i una xapa per les molèsties. He amplificat les galtes al obrir el sobre. Em fascina trobar bones persones encara voltant pel món. I més encara quan es tracta de negocis. Sóc dels de la vella escola ilusòria que hi creuen. Auqells d'engany desconegut i veritat visible. Els que aguanten la porta i saluden als conductors d'autobus. Els qui cedeixen el pas i la cridòria gratuïta. Són aquells que et saluden pel nom i et miren els ulls quan parles. Sóc "supporter" i aprenent d'aquest tipus de persones. Segueixo fruint de les meves rareses. Sentint-me diferent, poc estandaritzat. Potser ho sóc més del que em penso, potser ho sóc menys del que voldria. Converses polítuqes amenitzen el cafè a certs bar universitaris. La foscor i el fred calen amb més força que mai. I m'erigeixo com veu cantant. Sembla com si tot el meu passat d'estudis polítics aflorés en aquell instant. Semblant un líder convnçut del que diu i convençent als qui l'escolten. No amago les meves preferències. Algú un dia va dir que tenia les mans netes i la paraula lliure. Jo me'l creia. I ho segueixo fent. Menys intensament, però. Crec que els fets demostren on es troba cadascú. I també en l'espectre ideològic. Algú amb gran bigoti i gran el·lioqüència ha girat una clau cap a l'esquerra. Que n'aprenguin. Com era d'esperar, no hi ha hagut agraiments ni aplaudiments. Jo ho celebro. Com espero que ho facin molts d'altres...

Àudio: Albert Hammond Jr: Call an ambulance

Sembla que el fred ja s'ha instal·lat aquí. Ha deixat les maletes al rebedor i s'ha aixpolugat al sofà una bona temporada. L'americana de pana ja ha sortit del meu armari. Comencen a arribar aquelles coses anyorades tant hivernals. I sento el Nadal a sobre. Potser massa a sobre. Començo la setmana escrivint un final per a les nits de divendres. Aquest final va ser exageradament etílic, però farcit de gent coneguda. Salutacions efusives a vells companys, a antics amors i personatges del sempre. Com sempre infinitat de dones que m'enboiren la raó. Mirades caigudes, somriures perversos, escots inacabables, moviments sincronitzats i poc aleatòris. La tremenda ressaca posterior em va ajudar a vessar aquestes imatges. S'aglopen de forma aclaparodara en retines contínues. Mentre fora llueix el sol tímidament, sento la necessitat de regalar un albornoç a alguna dona. Un albornoç al que pugui regalar llibres de Milan Kundera. Escoltar plegats cançons de La Buena Vida i de The Flaming Lips. Prendre cafès amb carquinyolis endolcits amb quatre vanalitats permeses. Escurar copes de vi enmig de converses polítiques celebrant nous govern d'esquerres. Compartir sofà amb alguna pel:licula de Tarantino. Tots aquests paisatges es fan presents pausadament. De forma tranquila. M'ajuden a deixar de banda la meva vessant misògina. O els seus tics que m'assalten cíclicament. És més un recurs que no pas una estructura sentimental. Potser és qüestió de deixar que aquest fred s'assenti. I jo m'hi pugui acompassar. Formant una sinergia climàtica i sentimental més serena. Segueixo demanant massa a les dones quan fa fred. Segueixo demanant massa poc a les dones quan em sento misògin. Li deu passar el mateix a en Tomàs Molina? Bé, com tantes altres coses ho atribuiré a la meva particular raresa...

Àudio:Gigolo Aunts: Everyone can fly

Aquest matí m'he despertat de miracle. No sé per quin motiu anit vaig adormir-me sense haver posat el despertador. He intentat donar alguna explicació relacionada amb el subconscient a aquest fet. Finalment he desistit, pensant que tampoc calia. Forma part de la teràpia de no buscar masses explicacions. Cedir d'aquesta dèria meva de donar racionalitat a totes les coses. Aprendre que algunes no en tenen. Malgrat em costi d'entendre algunes situacions només passen. No passen per alguna cosa. El fred ja s'ha instal·lat aquí. Com sempre de forma sobtada. Estil mediterràni. Les dones pel carrer ja fan aquella cara hivernal que tant m'agrada. Les mans han passat ja a les butxaques o aferrant els colls dels jerseis. Torna a presentar-se un dia ple de coses a fer. Feina, classes, report i potser a la nit alguna festa. Necessitada i enyorada. Copes de whisky, cigarretes encadenades i cançons de New Order o Postal Service. Mostrar desajustats moviements de ball (més histriònics que acurats). Cercar dissimuladament alguna mirada golafre. D'alguna teenager eclèctica. Amb mirada palpable, somriure vistós i estètica més o menys treballada. Gaudir de companyies veteranes. Desplegant aquelles confiances adquirides treballades en moltes nits d'aquest tipus. Amb finals similars entre si però amanits amb estones divertides. Espero que mai ens abandoni la ironia. Demà escriure algun final per aquesta nit d'avui. Potser sigui similar al de sempre. Potser tingui detalls diferents però no els pretesos. Potser el cansament m'impedeix donar-li una forma festiva. Aquesta deu ser la grandes de les nits. I que les fa diferents dels dies. Fins l'endemà no pots esciure'n el final...

Àudio: Astrud: Bailando

(El pc de la meva feina...tantes hores regalades...)

Aquest dia de festa intersetmanal ha estat com un bitllet de 5€ a terra. Te'l trobes de forma gairebé inesperada. I l'agraeixes. Potser no el necessitaves, però aquestes coses mai estan de més. El gaudeixo amb calma, degustant-lo. Ja la nit serena ha esborrat la mala llet de la jornada anterior. Cert portuguès ex-traductor i el "dirty play" de certs londinencs malcarats em van fer emprenyar com feia temps que no em veia. Els instints més elementals van tornar a sorgir, des d'alguna part obscura. Sovint em pregunto sobre la irracionalitat que em provoca la pilota. Però crec que no la puc controlar. I ser que no vull fer-ho. És part del joc. Part de l'opi del poble. El matí festiu ja desperta amb millor prespectiva. Em permet esmorzar i mirar el correu en pijama. Un luxe. Baixo al carrer content i em trobo amb un sol de pit en fora i una calor desmesurada. M'arriba a fer nosa l'americana. Prenc cafè mentre xerro amb cambrers gallecs de racionalitat boirosa i afabilitat extrema. Vaig cap a votar decidit. Ja no em plantejo el què votar. Per mi és un exercici d'autocofirmació. Camino decidit cap al col·legi electoral amb pas alegre. Algunes iaies miren incrèdules el monyo de les meves rastes. Avui una mica més exagerat que de costum. M'encanta anar a votar. Agafar la meva papereta sense amagar-me. Ádhuc mostrant-me. Saludo les persones de la taula i veig el meu vot caure sobre d'alguns companys seus. He fet de ciutadà, i m'agrada. És facil, ràpid i barat. Mentrestant segueixo desflorant el dia. Reunió familiar per anar al cementiri. No suposa un esforç anar a "veure" la Persona (majúscula) que va marxar. No és tampoc agradable. Però no hi vas perquè s'hagi de fer. Simplement sents la necessitat de fer-ho. Em faig preguntes sobre aquestes necessitats. Però segurament, la meva racionalitat també ha agafat festa. Ja està bé que descansi. Aquests pensaments m'abstreuen fins arribar a un àpat d'aquells que fan època. Marisc variat i animalons marítims que no desperten cap compassió en mi. Menjo per tot el dia i bec "albariño" per una setmana. Són grans aquests dinars. Amb família. Nova i de sempre. Però al cap i a la fi família. I ja deso aquest dia, mirant els resultats electorals, amb un somriure més o menys visible.Podria haver estat pitjor. El primer que faci quan arribi a la feina serà buscar cercles vermellets al meu calendari...

Àudio: Muse: Citzien erased